El valor de les coses

CASTELLANOenglish

Criteris de valoració abans de restaurar un objecte

Quan explico que sóc restauradora de  papers, la pregunta està assegurada: “I què fas quan falta un tros?”. La reintegració és probablement el més controvertit d’una restauració, perque demana l’establiment d’un criteri per tractar l’absència, i això implica posicionar-se en aspectes gens banals:
Quin és el valor o significat de l’objecte, quan únic és i quina és la seva funció (o la de la part afectada) i a partir d’aquí, i tenint en compte el seu estat de conservació, els restauradors mirem de trobar el criteri més adient a l’hora d’intervenir.

El valor o significat de l’objecte vol dir:
Si avui apareguessin dos manuscrits inèdits, el primer de la mà de Gaudí donant unes directrius concises de com acabar la Sagrada Família; i el segon una llista dels operaris que hi havien de treballar, ho veiem molt clar: sucumbim a l’inevitable fetitxisme en el primer cas, considerant cada traç i cada taca com quasi divins; mentre que en el segon només interessaria el contingut, o per desgràcia ni això.

Llibre amb bala. El succés històric associat a aquest objecte fa variar el seu valor i significat originals

En el significat, doncs, hi entraria l’antiguitat, el context històric, per descomptat la qualitat artística, si la té, i en darrer lloc la vàlua dels seus materials (pedres precioses, paper, pell…); i aquestes quatre coses el farien més o menys significatiu, o valuós.
El valor és intangible, ja que les societats tenim gustos i valors canviants, en el temps i en els territoris; i ja no parlem dels individus. És una qüestió subjectiva i mutable, per molt que ens entestem en fer taxacions i mirar rècords de vendes de Christie’s.

El caire únic sembla obvi: Si n’hi ha només un (d’original) no serà el mateix que si disposem de diversos exemplars de la mateixa categoria. És més complex del que sembla si tenim en compte la reproductibilitat de les fotografies i dels gravats o impresos, però ara no entraré en detalls. A grans trets, allò que ha fet la mà humana serà normalment més únic que el que hagi fet una màquina.

La funció és quasi automàtica si l’obra està altament valorada en els dos anteriors (molt significatiu, molt únic): estarà destinada a ser conservada i adorada tant si és una merda enllaunada com si es tracta del beat de Liébana de Girona. En molts cassos la funció primigènia per la que va ser creat quedarà relegada a un segon terme.

Llibre transformat en art (desconeixem què opina l’autor del llibre sobre el valor artístic d’aquesta obra!)

Com menys insigne sigui l’objecte, més tindrem en compte la seva funció originària, tot i que no sempre.

Un llibre serveix per ser llegit, és un desplegable portàtil de paraules. Si no s’obre i es tanca, ja no funciona; com tampoc si no s’hi pot llegir el text o els fulls es perden. Igual que una capsa serveix per desar-hi coses, un teatrí per jugar-hi, un ventall per ventar-se…

Banc fet de llibres

Aquestes funcions seguiran sent vigents per a objectes menys notoris. Però també poden adquirir una nova funció: falcar una taula, ser part integrant d’una perfomance

Atenció! perque objectes idèntics poden tenir funcions diferents: l’atribució és arbitrària, o subjectiva, encara que tal afirmació no satisfaci als qui vulguin una resposta pautable i concisa. Per exemple: dues edicions idèntiques del mateix llibre, amb la mateixa enquadernació i desperfectes similars. Un d’ells és conservat en un vitrina com a peça emblemàtica d’un museu, i l’altre és una eina de consulta no restringida en una biblioteca pública. Potser el primer ha tingut una història que li confereix un significat especial: el seu propietari, unes notes manuscrites al marge, que forma part d’un succés històric concret… tindrà el valor que li atorgui el seu custodi, la societat. Si el segon llibre no té cap d’aquests atributs se li exigirà més estrictament acomplir la funció original.

El restaurador hauria d’entendre quina funció s’atribueix a l’objecte, per aplicar un criteri d’acord amb aquesta, ni per excés ni per defecte. Com a professional independent, és un exercici que he de revisar per a cada encàrrec, perquè fins i tot dins d’una mateixa col·lecció (o client) els criteris d’actuació poden variar.
Ja parteixo de la base que el meu punt de vista al present amb prou feines satisfarà avui a una majoria; i que no sabem demà què es valorarà més o no… Miraré de tenir-ho clar jo per justificar les meves intervencions, i si n’estic convençuda en un 80% ja em semblarà tot un èxit (s’entén ara perque els restauradors parlem tant de fer intervencions reversibles, que poguessin ser desfetes).

Acostumo a dir que com més fàcil és de deduir el què faltava, més legítim seria que el restaurador abordés la seva reintegració cercant de fer-la passar inadvertida. O que com menys rellevant sigui la pèrdua (considerant aquí els tres conceptes abans mencionats) més llicència tindria el restaurador per a “acabar-la”, més assumible seria el possible error en la seva hipòtesi. I caldria incloure un darrer aspecte, i és la mida, que sí que importa!: perque com més gran sigui la llacuna o més àrees afecti, menys lícit seria pressuposar-ne el seu aspecte.

Valor de les CosesLa venus de Milo, per exemple: a cap restaurador amb dos dits de front se li ocorreria continuar-li els braços… Què feia aquesta jove? Qui podria tenir-ne la certesa? Qui gosaria posar-se a l’alçada de l’artista per fer-ne una aproximació, tot i admetent que es tractés d’una hipòtesi? O quin il·luminat modificaria l’autèntica per donar-li un nou punt de vista? Té tant significat per ella mateixa, tal com és, que “funciona” tot i amputada, ningú considera que s’hagi espatllat. Ves a saber si fa dos mil anys aquest tros de marbre era un tovallolero, o tenia una altra funció (religiosa, cultural) que sobrepassava la “merament” artística… El valor i significat que li atribuïm avui veta qualsevol intent d’“arreglar-la” o “millorar-la”, perque ja va sola tal com és.

Per establir el criteri a l’hora d’intervenir, recorro a una mena de tauler de controls, com els dels equalitzadors de so:

  • Valor alt/ significatiu ↔ valor baix / menys significatiu
  • Únic ↔ Repetit / reproduït / reproduïble
  • Funciona ↔ No funciona
  • Forat petit ↔ forat gran
  • Execució possible / viable ↔ Execució complexa / costosa

Valoració - Rita Udina Apps

I cada objecte té una mescla característica de tots ells, que determina quant legítim és resoldre la llacuna, i com.
Atès que una restauració és una intervenció humana i en la nostra societat tot s’acaba valorant amb diners, el darrer factor inclou quant costa la hipotètica resolució de la llacuna. Mesurem-ho en temps, en recursos, o en euros… al final tot és el mateix. I, agradi o no, l’esforç assumible en cada cas vindrà determinat pel valor de l’objecte.

Els casos més divertits de resoldre, per mi, són els d’entremig: els tirant a ordinaris però amb un punt de distinció. Són els que em permeten ficar cullerada però que no exigeixen el rigor (i l’horror!) d’una peça insigne; els que demanen un tractament més enllà del merament estructural, però que no són prou emblemàtics per deixar-me a mi com una restauradora de Milo: sense braços.

Subjete a llicència Creative Commons. Compartir IGUAL citant AUTORA i ENLLAÇTenia un reguitzell d’exemples de llacunes reintegrades per il·lustrar aquesta explicació, però m’ha quedat tan espessa que ho deixaré per a properes publicacions!


Contingut relacionat:

Cartells russos de propaganda comunista

Què en penses?