Bibliòpates: El cas del llibre lacat

(castellano / english)

Hem de témer els bibliòpates? O potser els hem de fer un monument? Qui són?
Alerta! Perque poden ser entre nosaltres… o fins i tot nosaltres mateixos ho som?!

Són víctimes de la bibliofília, persones dotades d’un instint irrefrenable de completar, millorar, o reparar un llibre. La intenció és normalment bona -des del seu punt de vista- però el resultat que se’n deriva pot no ser-ho tant.

El llibre queda obert per la tensió de la pell del llom.Encapçalem aquesta nova secció (que tindrà de cosina-germana la dels grafòpates) amb un fantàstic llibre de 1555, propietat del Museu Cusí de Farmàcia, de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya. És el Dioscórides Anazarbeo del Dr. Laguna. A primer cop d’ull vaig pensar que es tractava d’una enquadernació lacada, per l’aspecte insòlitament brillant de la pell. Aquesta tècnica va ser molt típica (però no exclusiva) d’enquadernacions florals perses. El tacte i lluentor lacats s’aconseguien amb un vernís, per exemple goma laca, que s’aplicava a monyeca, igual que es podia fer en els mobles.

El vernís és sobre les taques i el cartró intern.Però, fixant-s’hi bé… No, no! El vernís era sens dubte molt posterior a l’enquadernació. Ho veiem en que les vores gastades del cartró i algunes taques blanques (que semblaven de pintura de paret) estaven igualment envernissades, com també ho estava el registre de la col·lecció de la biblioteca, una banda de paper encolada al peu del llom (a l’esquerra de la foto de sota). El principal perjudici del vernís, en aquest cas, era el progressiu ressecament de la pell, que es traduïa en que les cobertes quedaven entreobertes, enlloc de tancades; i també en un clivellat acusat sobretot als nervis.
L’alerta em va conduir a fer una prova simple, consistent a tallar una llesqueta del vernís (el gruix permetia, si feia falta, molt més) i cremar-la.  L’olor inconfusible que es va desprendre ho constatava: era un vernís plàstic.

Llom amb el vernís (dalt) i sense (baix)

Abans del tractament al taller (superior) el llibre estava cobert de vernís plàstic, que esquerdava la pell i apagava els colors originals. Després de treure el vernís plàstic (inferior) els daurats recobren lluentor i la pell la seva elasticitat natural.
La mitjana del gruix del vernís en la coberta era de 612 micres… gairebé un mil·límetre!

Heus ací doncs, una típica intervenció de bibliòpata: En admirar la preciosa pasta valenciana, que és aquest jaspiat acolorit amb el que es decorava la pell de la coberta (i això sí que és mèrit de l’enquadernació original) l’anterior restaurador devia probablement pensar que un envernissat faria pujar el contrast de colors i preservaria per sempre la pell de ratllades. Home, sí… però a quin preu? El de malmetre-la progressivament, modificar el seu llustre natural, apagar els colors originals i perjudicar el seu normal tancament.

Detall del vernísVaig pensar que -potser- es tractava igualment d’un llibre lacat en origen, re-contra-lacat a posteriori. Però no, ja que en aixecar el paperet del llom, la pell nua no evidenciava altres vernissos. I és que la creativitat i caire imprevisible són trets característics dels bibliòpates.
Amb il·lusió va farcir de celo i altres reforços els fulls que tenien estrips. Però el nostre ambiciós protagonista no es va aturar aquí, ja que això del celo qualsevol és capaç de fer-ho, i va
rentar les vores dels fulls lleument esgrogueïts amb un agent blanquejant.

Esquerra: Celo i vores "blanquejades". Dreta: després de treure celos i tractar les aurèoles.

Esquerra: Antigues intervencions amb conseqüències perjudicials, com ara el blanqueig de les vores, que ha tacat i debilitat els papers i descolorit els talls pintats. També l’addició de “reforços” (celo, i altres) que arruguen, oxiden, i debiliten el paper. Dreta: al taller de restauració es van tractar les taques d’humitat i treure els reforços perniciosos.

L’aplicació del producte oxidant (es tractaria molt probablement d’aigua oxigenada) va anar acompanyada de la conseqüent formació d’aurèoles del líquid als perímetres, és a dir, unes taques bastant més visibles que l’enfosquiment natural del paper que es pretenia corregir. I les àrees més intervingudes (les cantonades inferiors) es van debilitar per efecte de la oxidació. Però això no és tot: perquè com que el llibre tenia els talls tintats de vermell, de pas es va perdre part d’aquesta decoració.

Fitxa de restauració de l'anterior tractamentHi ha però un tret diferencial, i és que tenim documentació escrita, de la mà del seu autor, de les citades intervencions, cosa que rarament succeeix i que denota una voluntat científica i sobretot duradora. No concreta gaire quant a productes ni  metodologia, però la informació (i com es troba) és molt útil per posar en context allò que trobem analitzant el llibre. Es reserva un discret segon pla col·locant l’informe al final del llibre, encara que -això sí- cobrint el bonic paper marbrat que ornamentava l’enquadernació original. Però hem de reconèixer que aquesta restauració és realment digne d’interès!

Conclusió:
Al final tots som bibliòpates, en potència o voraços, i jutjar la feina d’altri no ens eximeix de culpa, perque fins i tot pot ser condemnable eliminar intervencions antigues que avui poden semblar-nos obsoletes.
Tenir coneixement del catàleg de productes habitualment emprats en la restauració (i molts altres propis del bricolatge) no ens qualifica com a restauradors. Com s’apliquen, però sobretot quan i perquè, és quelcom que demana un diagnòstic acurat i un coneixement en profunditat de la conservació patrimonial. La fita ha de ser sempre el vetllar pels suports constituents i el bon funcionament general. Quan se n’ocupa un professional acostuma a donar lloc a una variació -favorable- del seu aspecte, però aquest no és gairebé mai l’objectiu principal. En qualsevol cas, la cerca d’una “millora” visual notòria, no pot anar mai en detriment de l’estat de l’objecte, especialment quan els tractaments aplicats provoquen danys irreversibles. Com més gran sigui l’admiració i interès que desperti en nosaltres un objecte, més gran hauria de ser el respecte i la humilitat amb la que afrontéssim qualsevol tractament sobre aquest.
Després de la intervenció de 1980després de restaurar (2011)

Més dades del llibre a la secció de projectes.
Compartir IGUAL citant AUTORA i ENLLAÇ


Agraïments:

Museu Cusí de Farmàcia, situat a l’empresa Alcon Cusí, S.A. del Masnou, i propietat de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya.

Al Sr. Amadeu Mosard i al Sr. Grafòpata, seguidors d’aquest blog i que han inspirat la creació de la secció de bibliòpates i grafòpates. Moltes gràcies!

Us deixo un bibliòpata molt entranyable i que em fa riure molt:

2 comentaris a “Bibliòpates: El cas del llibre lacat

  1. Solament gent provinent d’una altra cultura amb sensibilitat cap el patrimoni, com el sr. Bean, és capaç de fer aquest esquetx que et posa la pell de gallina, terror en estat pur. Aquest home ha fet més per la professió en cinc minuts, que cent anys de feina ben feta i anònima. Per cert, la recepta de l’ànec lacat és una meravella de la pedagogia de la restauració ben entesa, amb dosis de bon humor. Bon profit a tots i millor digestió.

    • hahahaa… Moltíssimes gràcies Sr. Alcàntara.
      Efectivament, en Mr. Bean és més terrorífic com més sensible és un envers el patrimoni bibliogràfic. Jo me l’he de mirar amb ulleres d’eclipsi i sigui com sigui al final sempre acabo plorant. Buscarem la recepta de l’ànec. Amb cola blanca (PVA) o Paraloid, segur que queda tant brillant com el llibre, però dubto que sigui gaire bo.

Què en penses?