El químic i el restaurador: una relació amor/odi

CASTELLANOenglish

Una experiència catàrtica, així podríem descriure el què suposa per a un restaurador assistir a un curs de reciclatge vinculat a la química. Hi anem amb un cert respecte, (per no dir basarda) i l’anhel de que ens descobreixin un reactiu miraculós que canviï la nostra vida, si més no la professional.

El primer estadi de les explicacions teòriques suposa un trasbals per al que cal estar preparat: els nous conceptes poden fer trontollar els suposadament assimilats, i hi ha un alt risc de sortir-ne més confosos de com n’havíem entrat.
Després d’aquest rentat cerebral ve la pràctica, i amb ella esperem tenir una revelació, com a qui se li apareix la verge: Tot aquest frenesí molecular que sembla tenir lloc davant dels nostres nassos sense nosaltres adonar-nos-en, es farà palpable en el nostre objecte?

El químic i el restaurador tenen una especial relació amor/odi.

El químic i el restaurador tenen una especial relació amor/odi. Quatre restauradores (esquerra, a dalt: Elena Aguado, Flor Cuartero i Clelia Iscla; a baix, Laura Fuster) en el procés de captar tots els conceptes, intentar veure la seva aplicació pràctica en obres d’art, i preguntant-se en quina mesura serà aplicable. A la dreta el químic (Richard Wolbers), explicant l’aplicació pràctica de la teoria i mostrant un nou producte.

I la fase final (ja als nostres tallers, sols) és la més dura: assimilar-ho, qüestionar-ho i posar-ho en pràctica, o no. Doncs no sempre tots els tractaments són 100% factibles, ja sigui per l’àmbit d’aplicació (per a un sol tipus de tinta1, o una determinada degradació) o per la complexitat del tractament, els recursos que requereix.

El pobre restaurador amb prou feines podrà tenir una discussió tu a tu amb un químic, ja sigui sobre les reaccions que s’esdevenen durant els tractaments de restauració, o durant el mateix envelliment de l’obra; i no obstant cal que el qüestioni, que mantingui viu aquest diàleg. Sobretot perquè a les noves tècniques els manca un historial contrastat de possibles seqüeles, i aplicar-les en obra patrimonial pot tenir conseqüències irreversibles. Malauradament ens consta més d’un cas d’intervenció “màgica” amb resultats no desitjats, com per exemple l’aplicació de PEG (polietilenglicol) en pergamins2, que encara que d’entrada sembla millorar el seu estat, amb els anys els degrada esgrogueint-los i tornant-los irreversiblement transparents. 3 4

Cap de nosaltres vol passar a la història com el restaurador bibliòpata (o grafòpata) que va aplicar aquell tractament aleshores de moda i que després va resultar no ser tan beneficiós. Precisament per això aquest diàleg és cada cop més continuat i fluid, per tal que els avenços científics s’adaptin a les prioritats de conservació i preservació patrimonial. Treballant colze a colze en equips pluridisciplinaris de conservadors, químics, físics, biòlegs (i un llarg etcètera) es pot prevenir aquesta desconnexió entre ciència i patrimoni que ha pogut resultar infructuosa en algunes ocasions.

Però gràcies a Richard Wolbers, crec haver fet les paus amb la química de la restauració i els seus científics. Després d’assistir al curs de Tractaments de neteja: Banys i eliminació de taques en paper, a la Universitat Politècnica de València concloc que:

  • Els seus preceptes tenen un bast espectre d’aplicació, per no dir que abracen gairebé tots els processos (la neteja de materials escriptoris, ja sigui en bany o localment, i alhora, la desacidificació). I, paradoxalment a aquesta extensa ràtio, es tracta d’una intervenció “a mida” de cada suport, ja sigui paper, pergamí, o altres.
  • Són de fàcil execució i no demanden una inversió inicial inabordable.
  • I, el més important: Es tracta d’intervencions lleus, molt respectuoses amb l’obra i que són fàcilment eliminables/reversibles, i per tant la seva innocuïtat està gairebé garantida.
UPV-curso-wolbers-limpieza-banos-eliminacion-manchas-papel

Els participants al taller “Tractaments de neteja: Banys i eliminació de taques en paper”, a València. Gener de 2016, dirigit per Richard Wolbers (dreta). Imatge gentilesa de la Universitat Politècnica de València.

Crec sincerament que estem davant d’un canvi de paradigma en el nostre enfocament professional, i això no passa casa dia.
Però, què t’ha explicat en Wolbers?! us estareu preguntant…
Per a no marejar els llecs amb avorrits detalls, faig aquí un punt i a part. Això sí, amb la foto dels assistents al curs, somrients fins i tot després de tres dies de macro-polimerització i solucions hipertòniques. Però això és més mèrit de les diàfanes explicacions de Richard Wolbers, especiades amb el
seu sentit de l’humor. I també de l’excel·lent organització, que va culminar, com no podia ser de capa altra manera, amb una deliciosa paella valenciana.
I als restauradors, que us esteu preguntant en què carai va consistir el curs de Wolbers, us remeto un resum en la següent entrada.

Sujeto a licencia Creative Commons. Compartir IGUAL citando AUTOR

 

 

Agraïments:
Richard Wolbers per les seves idees inspiradores, diàfanes explicacions i sentit de l’humor; i a Laura Fuster per l’excel·lent organització del curs i la traducció de les sessions pràctiques.

Continguts relacionats:
Bibliòpates: El cas del llibre lacatNanotecnologia i gels químics aplicats a la restauració de paperRestauració "a la carta" amb R. Wolbers


Notes a peu de pàgina:

  1. Com és el cas del tractament amb fitat de calci per a les tintes metal·lo-àcides.
  2. Vegeu la recomanació de fer-lo servir en una guia de referència aleshores (RAMP), a les pàgines 44-45: “Otras sustancias que, a lo largo de la historia, también se han empleado para devolver la flexibilidad al pergamino han sido las vitaminas, albúminas, emulsiones espermáticas y la urea.(…) Los resultados de estos tratamientos no son excesivamente buenos.(…) En cualquier caso están superadas por el procedimiento que describimos a continuación: Consiste en tratar el pergamino con polietilenglicol, producto que ha logrado resolver de una manera plenamente satisfactoria el problema de la estabilización higroscópica. (…) Las propiedades que lo hacen idóneo para la conservación son: su pH es practicamente neutro, no es volátil, tiene una penetrabilidad aceptable, no potencia la acción microbiológica, es suavizante y lubricador, y lo mas importante, tiene un alto poder regulador del agua, pues su capacidad higrométrica le permite actuar como una esponja y, según la humedad ambiental, absorbe o cede agua, manteniendo estables las constantes internas. Sus componentes (carbono, hidrógeno y oxígeno) son completamente afines a los1 del pergamino, no añadiendo ninguna sutancia extraña. (…) Hasta ahora, ni en las pruebas de envejecimiento artificial se han observado efectos negativos derivados del uso del polietilenglicol.”
  3. En aquest informe d’estat de conservació de diversos documents s’expliquen els danys que una antiga intervenció amb PEG va provocar en els fulls d’un llibre en pergamí (pàgina 8): “El tratamiento con polietilenglicol, usado con frecuencia en la época de esta restauración, desnaturaliza el pergamino, limitando su comportamiento higroscópico, con el efecto secundario de aumentar su transparencia, lo que provoca, en zonas de menor espesor, que se aprecie la grafía del reverso por dicha transparencia (ver il.). Otro efecto del tratamiento con polietilenglicol, es el aumento de peso del pergamino, que (…), aconseja su almacenamiento en forma horizontal.” Documentos de trabajo UCM. Biblioteca Histórica; 04/06. La determinación del estado de conservación y de las condiciones de préstamo para exposiciones temporales de libros históricos (MS-1 y MS-156). Javier Tacón Clavaín Conservador-Restaurador, Biblioteca Histórica, Universidad Complutense de Madrid.
  4. Bibliografía relacionada:
    • Claire Chahine, Christine Rottier. “Study on the Stability of Leather Treated with Polyethylene Glycol”, in ICOM Working Group #10, Conservation of Leather crafts and Related Objects, International Meeting 5.-8.4.1995, Amsterdam.
    • Claire Chahine, Christine Rottier. “Influence Du Vieillissement Artificiel sur le Cuir et le Parchemin Traités au Polyéthylène Glycol”, Les Documents Graphiques et Photographiques-Analyse et conservation, Travaux du Centre De Recherche sur la Conservation des Documents Graphiques 1994-1998, Direction des Archives de France (Editor), Paris 1999.”

2 comentaris a “El químic i el restaurador: una relació amor/odi

  1. Els papers que restaurem son com el bon vi, vas de bodega en bodega i et trobes a un senyor amb boina, simpàtic on els hagi, i et diu, proba aquest vi, aquest sí que no té química i és del tot natural. Vaja per posar-se a tremolar!!. Al final, i aquest és el tema, del paper sense química, quan ja de per si, el paper és tot química. El que passa és que la gent s’oblida que la tendència del vi, perdó del paper…. és a convertir-se en vinagre… i això hi ha que para-ho com sigui. En el cas del vi acostumo a fer desaparèixer les proves i me’l bec, però en el cas del paper, i com a professionals del ram, hem de retenir les reaccions químiques que el deterioren. És per això que la química del paper tindria i ha de ser una disciplina de la seva tecnologia que anés de la ma amb els restauradors per dur a terme la nostra feina, sense tenir la necessitat de beure’ns el paper, o tenir-lo que menjar-los amb patates.

    Arcimboldo

Què en penses?