El restaurador que desplastifiqui una carta plastificada, bon desplastificador serà!

CASTELLANOenglish

Què fer amb el tresor més preuat de l’arxiu personal?
La Sra. Candela conservava amb zel una carta que la seva mare1 recentment traspassada havia enviat de la presó estant, on va estar reclosa quinze dies per haver assistit a la vaga de tramvies de 1951 a Barcelona. Una lletra commovedora, personal i que reflecteix aquest episodi de la història.

Com congelar el pas del temps per a aquest preuat manuscrit? Sort en tenim d’Internet, que ens dóna grans consells! Plastificar el document es presentava com la opció millor: permetria preservar aquell paperet fràgil del risc de trencaments, evitaria possibles atacs de fongs, ditades, taques d’humitat… vaja, la solució ideal!
Però el fat tenia reservat un contratemps a la perdurabilitat d’aquest llegat familiar, perquè la màquina plastificadora es va encallar amb el paper just a dins. En va sortir com un acordió atrofiat, i no es podia desplegar bé perquè alguns plecs estaven soldats entre ells. A més les parts més afectades s’havien cremat.

Esquerra: Simulació digital de com el document hauria entrat, i va sortir, de la laminadora. Dreta: Tal com la carta manuscrita en va sortir, amb els plecs enganxats entre si i pèrdues a la cantonada inferior dreta del manuscrit.

La Sra. Candela estava horroritzada per aquell dany irreparable… perquè, era possible revertir similar desgavell? Jo tampoc no ho tenia clar, sent el primer encàrrec que rebia d’aquella índole: tot un repte professional.

Els plàstics
Què en sabem dels plàstics, els restauradors? Els fem servir en forma de  Reemay®, Hollytex® i Tyvek® (el polietilè), Mylar® i Melinex® (polietilè tereftalat), Teflon™ i Gore-Tex® (politetrafluoroetilè o PTFE2), i massa sovint, hem de tractar amb polipropilè orientat biaxialment (BOPP), clorur de polivinil (PVC) o fins i tot acetat de cel·lulosa, en la forma de les maleïdes cintes adhesives
He de reconèixer que jo els posava tots dins el mateix sac, el de la feixuga química orgànica. La mateixa que ens aporta utilíssims recursos, alhora que celos llefardosos i altres sofisticacions de la modernitat. Està clar que no tots els plàstics són iguals!

El primer que cal saber és que només n’hi ha dos tipus (fins aquí bé, oi?): els termoplàstics, que en fondre’ls de nou es poden deformar sense patir cap transformació química, i els termoestables, que -un cop endurits- no poden fondre’s de nou sense patir danys físico-químics.

Fundes per a laminar documents (plastificar) i el tereftalat de polietilè (PET)
La segona cosa apresa, i encara més encoratjadora per a una restauradora-desplastificadora, és que les fundes per a laminar estan normalment compostes per polímers sintètics del primer tipus. I això feia albirar la possibilitat de transformar el desastre en quelcom diferent, preferiblement millor. Aquests polímers són (i aquí la cosa es torna més farragosa): polièster, concretament polietilè tereftalat (PET3); etil-vinil-acetat (EVA) i -ocasionalment- polietilè (PE). Les fundes per a laminar documents són un producte àmpliament utilitzat i comercialitzat, i per tant existeix una no menys basta literatura al respecte, i que ha facilitat bastant l’escomesa4. El politereftalat d’etilè és la part més rígida, i l’etil-vinil-acetat la més enganxifosa, la part de dins de les fundes. l’EVA és també el plàstic espumós (foam o “goma EVA”) que es fa servir en farciments per a contenidors de conservació.

Desplastificar allò plastificat
Però enlloc s’explica com des-plastificar un document laminat, i aquí sí que ha fet falta una recerca en profunditat, perquè una cosa és la teoria, i l’altra la pràctica. Fondre de nou escalfant no és gaire bona idea perquè el punt de fusió del polietilentereftalat és de 260ºC, superant en més de 20 el punt d’ignició del paper (233ºC).
La via dels dissolvents semblava més prometedora, vist que la literatura esmenta diverses possibilitats: àcid trifluoroacètic (TFA), hexafluoroisopropanol (HFIP), nitrobenzè, dimetil sulfòxid (DMSO), tetracloroetà, fenol… entre d’altres.

Proves de dissolució de plàstic (PET) en dissolvent

Esquerra: Per parelles, mostres de plàstic extretes de la vora de la carta, abans (esquerra) i 24 hores després (centre) d’estovament amb diferents dissolvents. Dreta: Tests en l’estadi final, amb el plàstic fos per l’acció del dissolvent.

Les opcions es reduïen significativament si volíem fer servir dissolvents a l’abast, que no acidifiquessin ni alcalinitzessin la cel·lulosa… i que no esborressin el text!
El dimetil sulfòxid va ser un dels primers a provar, per la seva baixa toxicitat. Es van fer proves en un retallet de la vora plàstica i, efectivament, s’aconseguia que ambdues capes es separessin. Però en provar en la part tocant al manuscrit la cosa es torçava: una finíssima capa de paper, la més externa i portadora del text, es quedava irremeiablement adherida al plàstic, aconseguint només arrencar un gruix de paper i deixant la lletra i algunes fibres al film laminat: un desastre. I és que no podíem menystenir la possible presència de polietilè, ni la probable d’etil-vinil-acetat, que per poc que tingui un gruix de només unes micres, feia perillar tota l’operació. Després de diversos assaigs, vam trobar la mescla que funcionava: sense cremar la carta, acidificar-la ni alcalinitzar-la i sense esborrar ni malmetre la tinta. La dissolució calia fer-la en calent (50-60ºC), amb protecció de gasos tòxics i molta paciència.

retirant el film plàstic de la carta manuscrita

Un cop retirat el plàstic, la carta es va rentar en aigua, consolidar (ja que algunes parts s’havien cremat dins la màquina) i aplanar. Ja restaurada, es va desar en una funda de Melinex® (sí, sí: de polietilè tereftalat!), sense laminar ni enganxar, està clar. Així si algú tornava a tenir mals pensaments faria servir aquella, que es pot treure i posar fàcilment, i no les fundes per a laminadora plàstica.

 paper laminat desplastificat

Esquerra: La carta després de retirar tot el plàstic. Dreta: la carta després de restaurar, havent tret el plàstic, aplanada i consolidada. Està desada en una camisa de polietilentereftalat (sense enganxar!).

Laminat, entelat i plastificació vs encapsulats de conservació
La laminació és un tractament que consisteix en adherir una capa de reforç a un suport. El reforç pot ser d’origen natural o sintètic, i com que està enganxat, la seva reversibilitat és limitada5. Si laminem amb paper, en diem laminació. Si laminem amb tela (ja sigui d’origen natural o bé sintètica, com un teixit no-teixit de Reemay®) aleshores en diem entelat (o també folrat, en restauració de pintura). I si fem servir un plàstic no porós, en diem plastificació.
Resumint i en conclusió:

  • Laminació reversible (reforç transpirable + adhesiu reversible en aigua) → Sí! (si és, efectivament, reversible).
  • Laminació poc reversible (reforç transpirable + adhesiu termofusible o reversible en dissolvent) → Mmmh… Depèn de si és imprescindible, i de si es fa bé.
  • Laminació plàstica molt poc reversible (reforç plàstic no porós + adhesiu termofusibles o reversible en dissolvent) → Noooo!

Un encapsulat de conservació es pot fer bé amb suports transpirables (paper, cartolina, Reemay®, Hollytex®) o bé suports no transpirables (Mylar®, Melinex®), i fins i tot encapsulats mixtes (no-transpirable i transpirable: Mylar® + Reemay®, Mylar® + cartolina). L’encapsulat és 100% reversible perquè el document està simplement desat dins la camisa, carpeta, funda o encapsulat.

La camisa plàstica de conservació és especialment útil com a protecció de documents significativament danyats durant la manipulació i consulta, perquè evita que els toquem directament i aporta rigidesa. Però no podem menystenir el risc de condensació (i conseqüentment, d’infecció micro-biològica) quan es tracti de fundes no poroses en un entorn amb variacions d’humitat relativa (HR) i temperatura. Per la resta, els encapsulats de conservació només tenen beneficis.6

  • Encapsulat amb suport transpirable → Sí! (i millor si és de bona qualitat)
  • Encapsulat amb suport mixt (transpirable + no transpirable  → Sí (i millor si és de bona qualitat). Cal tenir en compte canvis molt dràstics d’HR i temperatura.
  • Encapsulat amb suport no transpirable  → Mmmh… Sí com a protecció puntual per a la manipulació/consulta. És com a sistema definitiu d’emmagatzematge? Quin risc hi ha que es succeeixin condensacions d’humitat en l’interior de la funda? Cal considerar seriosament el risc de condensació d’aigua dins la funda, si hi ha canvis d’HR i temperatura.

Perjudicis del laminat plàstic (plastificació)
Per si ha quedat algun dubte: Mai dels mais la funda laminada per termofusió en un document de valor! No només és molt complexa de retirar… desdibuixa el text quan la superfície es ratlla, els plecs i arrugues al plàstic són irreparables, augmenta el gruix del document, compromet la possibilitat de digitalització, pot provocar que el paper es lamini en capes si les vores plàstiques s’obren, modifica els colors, limita (o impedeix) les possibilitats de tractaments de conservació més eficients, així com d’una part molt important d’anàlisis i presa de mostres… Però, per sobre de tot: desnaturalitza el tacte, aspecte i olor d’aquest suport mil·lenari que és el paper. Un sacrilegi!

Indicacions i reflexió sobre tractaments de laminació amb plàstics
La meva recomanació és que no vulguem matar mosques a canonades. És preferible assumir la responsabilitat de tractar amb cura la documentació duent a terme diverses accions senzilles al llarg del temps, abans que voler blindar-la contra tot perjudici amb una sola acció (i oblidar-nos-en). El més sensat acostuma a ser allò de tota la vida: desar la carta en una carpeta, protegida amb un de paper o sobre de bona qualitat, i -sobretot- ser curós durant la manipulació. Com a anti-exemple per a la reflexió, el cas del fons històric dels Arxius Estatals de Carolina del Sud, que va patir als anys 50 una laminació massiva dels seus més preuats documents, amb plàstic d’acetat de cel·lulosa7.

Aquesta tècnica està obsoleta en l’actualitat, precisament pel calamitós procés de degradació àcida que pateixen aquests documents laminats. També s’anomena síndrome del vinagre, i ja imaginareu a què fan olor aquests papers.

Subjete a llicència Creative Commons. Compartir IGUAL citant AUTORA i ENLLAÇ


Trobada anual de SERCA, 2017

La informació descrita en aquesta entrada es va presentar de forma més detallada a la trobada anual del SERCA (Associació de Conservadors de la Regió Sud-Est) a Atlanta, Georgia (EE.UU): Reptes trobats amb adhesius i tractament de taques, el 3 de març de 2017. Si vols fer el xafarder, mira’t l’àlbum facebook!


Agraïments:
A la Sra. Candela per haver dipositat la seva confiança en mi en un tema tan delicat.


Contingut relacionat:
Aquest document s’autodestruirà en 30 segons!Maleïts celos!El químic i el restaurador: una relació amor/odiTraient una pel·lícula plàstica d'una enquadernacióPaper vegetal impregnatBluTack... l'adhesiu miraculós


Referències i notes a peu de pàgina:

  1. L’autora del manuscrit és la Sra. Roma Albert Gras (1929-2014).
  2. Purinton, N.; Filter, S.: Gore-Tex: Una introducció als materials i tractaments (en anglès). Presentat a la 20ª trobada anual de l’AIC (American Institute for Conservation), el juny de 1992, a Buffalo, NY (EE.UU.).
  3. Curiosament el polietilentereftalat (PET) no és dins el grup de polietilens (PE), sinó dins dels polièsters…  coses de la nomenclatura! Data de 1941 i és la base del Mylar® i el Melinex®.
  4. Algunes referències sobre les fundes per a plastificar en particular:

    I sobre els plàstics en general, dins el camp de la conservació de patrimoni:

  5. Dependrà no només del material de reforç i l’adhesiu, sinó de les característiques de l’objecte que estiguem laminant: quina tècnica, quin tipus de paper… Aquí alguns exemples de laminacions fetes al taller: en tela, paper japó
  6. Fins i tot per al cas de documents àcids desats en encapsulats no transpirables, no només perquè no transmeten l’acidesa a documentació veïna, sinó perquè la pròpia acidesa no accelera el seu envelliment més que si estés desat sense aquestes fundes. Minter, W.; Baty, J.: El paper del l’encapsulat amb film de polièster -amb i sense desacidificació prèvia- en la degradació del paper, estudiat amb envelliment a llarg termini i baixa temperatura (en anglès). Presentat a la 41ª trobada anual de l’AIC (American Institute for Conservation), el maig-juny de 2013, a Indianapolis, Indiana (EE.UU.). Paper Conservator. Research and Technical Studies Postprints, 4, 186-239, 2013.

4 comentaris a “El restaurador que desplastifiqui una carta plastificada, bon desplastificador serà!

  1. Hem llegit bocabadats la seva portentosa intervenció. Vagi per davant que en cap moment hem de posar en solfa les seves magnifiques qualitats tècniques ni la seva gran professionalitat. Però ha d’entendre i posar-se en el nostre lloc com a col·lectiu afectat. Som moltes les famílies que depenem del plàstic comercial multi producte, en especial del plàstic rígid (polipropilens, rita-crilats, policarbonats, polièster,….) i el plàstic tou…. els hules de tota la vida!!.

    Comitè d’Empresa de Servei-Estació, plàstic per a tota ocasió!!!!!
    Carrer Aragó, 270
    Ampli horari comercial al centre de Barcelona!!!!
    Assessorament molt personal i bon tracte!!!!

    • Srs. de Servei-Estació, plàstic per a tota ocasió.
      Moltes gràcies pels seus elogis. Vindré a deixar-vos targetes, així quan plastifiqueu el què no toca (paper) que em truquin després a mi.
      Així tots fem negoci… no? 😀

Què en penses?