De capçades i de corbates

Classificació estructural de les capçades, i restauració de les encolades

CASTELLANOenglish

Sempre he pensat que les capçades d’un llibre són com la corbata d’un vestit. Brinden al qui la porta l’oportunitat de destacar-se i gaudeixen d’una la llibertat estilística, una frivolitat, que només un complement pot tenir. I és que -com amb les corbates- la qüestió estètica ha transcendit l’eminentment pràctica.

En origen les capçades s’ocupaven de mantenir la compacitat del bloc de fulls pel cap i peu del llibre; i fins i tot de fer de subjecció principal de les cobertes. Avui en dia són generalment “inútils”, no funcionals1. És aquella part del llibre que passa desapercebuda al profà, però representa tot un segell d’identitat per al bibliòfil. Com la cirereta on s’aglutinen la perícia i gust de l’enquadernador. Les trobem discretes, sofisticades, malgirbades, orelludes, elegants, futboleres…

capçades cosides i capçades encolades. Capçades antigues i capçades noves.

D’esquerra a dreta, i de dalt a baix: 1. Capçada cosida trenada sense nucli. Maqueta2 d’enquadernació de tipus copte amb cobertes de fusta). 2. Capçada encolada en mosaic de pell. Enquadernació contemporània de Josep Cambras. 3. Capçada cosida bicolor, amb cadeneta i sobre ànima de pell. El trenat extern (també en pell) les recull per l’interior. Maqueta d’enquadernació flexible en pergamí, renaixentista. 4. Capçada encolada… en metall! (és una cremallera). Enquadernació de Begoña Cabero. 5. Capçada cosida simple, sense cadeneta, sobre ànima de pell. Maqueta d’enquadernació gòtica en pell sobre taula. 6. Capçada encolada, amb falsa cadeneta, en tela i pell. Enquadernació contemporània de Begoña Cabero.

Tipus de capçades: cosides i encolades
Quant a la seva estructura, les podem dividir en dos grans grups: Les cosides i les encolades.
Les capçades cosides eren en principi estructuralment funcionals, enllaçant les cobertes amb la tripa del llibre (els fulls) per mitjà d’un cosit (1r, 3r i 5è exemples en la foto anterior). Aquest es feia amb l’ànima (nucli, o nervi) de la capçada (3r i 5è), o també podia ser simplement el fil del cosit (1r).
Quan el relligat esdevé més compacte i sofisticat, les capçades cosides abandonen la tasca d’unir cobertes amb fulls i es limiten a fer de subjecció de la tripa, garantint una certa compacitat als fulls pel cap i peu, per mitjà d’un cosit que travessa la tripa (com la de sota).

Capçades cosides (només a la tripa), simples i amb cadeneta.

Heus ací les capçades de dos volums d’un llibre de 1767 (ni més ni menys que una 3a edició de l’Encyclopédie d’Alambert i Diderot!). Són capçades cosides, simples i amb cadeneta, sobre una ànima de diverses capes de pergamí, que li donen la forma rectangular tan distingida (no hi ha com ser parisenc per ser tan chic… i què me’n dieu dels talls jaspiats a conjunt?!). La capçada de la dreta està trencada i mostra el pergamí de dins, que no s’enllaça a les cobertes. Només  unes puntades de fil es cusen al llibre (el fil verd, en la de la dreta es veuen dues puntades, ja trencades, a dalt). Com de fort s’aguanta la capçada al llibre depèn del nombre de puntades ancorades, que acostumen a ser les mínimes (entre tres i sis… les que l’enquadernador tingui a bé de fer en aquell moment).

Però, perquè negar-ho: més que per a subjectar el cos del llibre, hi són… per fer bonic! Igual que les capçades encolades (2n, 4rt i 6è exemples), inventades a Alemanya a meitat del s.XV, que sorgiren quan altres elements assumiren la càrrega funcional de les primeres, i pretenien ser-ne un succedani, com una mena de falsificació o recordatori sense tant de pes estructural.
Les encolades aglutinen el cap i peu del bloc de fulls per mera adhesió. Les més antigues s’unien encara a les cobertes, però les d’avui ja no. Que l’ànima (o el cosit) abraci o no les cobertes no és una evidència a simple vista, ja que totes pretenen emular les cosides, i no obstant és una diferència formal de primer ordre. I, al tanto: perquè fins i tot podem trobar capçades amb un cosit –secundari3– que no es cus al llibre (ni als fulls ni a les tapes), sinó que s’enganxa a la tripa, pel que no hauríem de classificar-les -estructuralment- dins les cosides, sinó a les encolades. I per acabar d’embolicar la troca, aquestes darreres (amb cosit però encolades) poden fins i tot estar cosides amb un cosit ocult (que no es veu des de fora4)! Amb el dit fins ara, crec que queda clara la necessitat d’establir una classificació de les capçades quant a la seva estructura, la seva funció, ja que el tractament de restauració està bàsicament condicionat per això, i descriure-les terriblement enrevessat i confús, com heu vist.

Capçades encolades

Capçada encolada, en tela a quadres blaumarí, Cervantes n'és el silent testimoni.

Instantània robada a aquest magnífic exemplar de capçada en tela, encolada. Lluïa els clàssics quadrets, combinant-los amb gràcia amb la pell vermella, al més pur estil nàutic. Aquesta capçada de 1889 no té res a envejar a les cosides… devia ser el furor de la biblioteca! Un retall de paper amb el Sr. Cervantes fa de reforç silent, amagat dins el llom, sent aquest l’únic nexe d’unió amb l’enquadernació. Desmuntar llibres ens brinda aquests plaers.

Vull centrar-me avui en les encolades, que per ser de menor categoria i lligadura més exigua, acaben patint pitjor sort (i després torno a la classificació).
A cap restaurador li falta temps per a reproduir una capçada cosida si s’ha perdut, consolidar-la si s’ha trencat, ni tampoc per a documentar-la bastament: perquè ho val. I és que al restaurar-les no només preservem aquest testimoni històric-artístic, també retornem al llibre un part gens menyspreable del seu esquelet.
Però, que no s’ho valen, les encolades?!
La futilitat de la seva aportació estructural i que siguin més “de baratillu”, no els treu vàlua històrica ni estilística, i hauria de recar-nos igualment no ser capaços de recuperar-les, reproduir-les o documentar-les degudament. Igual que les cosides, ens donen informació de l’enquadernació i també n’hi ha una gran diversitat material i estilística. Poden ser en pell, paper, tela, cordill… i qualsevol material que es deixi encolar (una cremallera?!). Substituir-les sistemàticament per les prefabricades que podem comprar avui, empobreix aquest espectre i distorsiona la obra original. Oi que ens faria mal als ulls veure una representació d’un Lluís XV amb corbatí de topets, enlloc del mocador de blondes?

Les capçada doblement encolada
Volíeu caldo? Dos tasses! Que la capçada estigui encolada no la fa del tot “inútil”, especialment quan té una part que es monta sobre les cobertes, fent una unió més sòlida que les cosides només a la tripa. Està doblement encolada: a la coberta, i a la tripa. La de l’exemple és de l’Arxiu Municipal d’Alella, i consisteix en un cordill envoltat de pell de color verd, els extrems del qual estan adherits als cartons de les cobertes. Allò que s’encola a les tapes és la pell, i no l’ànima de la capçada, que hi és només per fer bony (és a dir que el folre fa de nervi, i no l’ànima).

Capçada doblement encolada (reproducció)

Enquadernació en mitja pell, en plans de paper negre i cantoneres de pergamí. c. 1867. Pertany a l’Arxiu Municipal d’Alella. Detall de la capçada inferior, encolada, amb ànima de cordill folrada en pell. Esquerra: Durant el desmuntat. La pell es perllonga sobre les tapes. Centre: Reproducció de la capçada, amb un cordill folrat en pell, tenyida de color verd. Dreta: La capçada nova reprodueix també l’estructura, pel que dos talls en la pell de la coberta es fan necessaris, possibilitant l’inserció de les capçades dins la coberta.

Registre de nínxols, c. 1867. Capçada doblement encolada (reproducció)

Mateixa enquadernació d’abans (sencera i per davant, en el requadre interior), i detall de la seva capçada (imatge més gran). A dalt: Abans de la restauració. A sota: S’ha substituït la pell del llom, el paper dels plans, les capçades i les cantoneres… La reproducció és una alternativa a la restauració, quan aquesta resulta més costosa de que l’objecte pot justificar. L’important és ser fidels a l’original, tant en la forma com en l’estructura, i documentar l’estat previ degudament. Molt de negre, materials perdurables i un toc decoratiu però sobri en les cantoneres… no és altra cosa que un registre de nínxols.

I, per molt que el llibre estava ben atrotinat, a les capçades no podem retreure’ls res: allà romanien ben agafadetes, i segurament a elles els devem que el llom no es desprengués de les cobertes quan el desaprensiu de torn tibava de la capçada de dalt per fer sortir el llibre del prestatge.
Al meu parer aquestes serien més eficients que les únicament cosides als fulls. Allò cosit sol ser molt més eficaç que l’encolat5, però la nervadura unint-se a les cobertes li dóna major entitat estructural (i ara sí, la classificació promesa):

Classificació de capçades segons la seva estructura
S’entén que dins de cada grup n’hi ha un futimer, amb mil un exemples i variants, i per tant la durabilitat de cadascuna s’ha de mirar dins el seu context. La valoració de grau que es fa en la darrera columna, és genèrica.

La capçada… “híbrida”?!
He de reconèixer que amb lo de la capçada híbrida m’estic tirant de la moto, perquè per les meves mans no n’ha passat mai cap. Seria aquella que estigui en part encolada i en part cosida, a cobertes i tripa, respectivament (i viceversa).
La poso perquè és estructuralment possible, i raonable, en el primer cas: encolada a les tapes. Tot i així la solució d’enganxar pel llom i cosir a la coberta, és més aviat surrealista, ho admeto. Segons el tesaure de Ligatus hi ha una mena de “capçada híbrida”, i cita una referència de Szirmai (fig. 9.30c, pàgs. 214-215)6, i, efectivament, aquest exemple de capçada gòtica està encolada i alhora cosida. Cosida a les cobertes, i encolada per la tripa, per a cosir-la després també (a la tripa). Però en la meva opinió, la part encolada actua més com a reforç del cosit que s’insereix dins els fulls, que no pas com una unió principal al llom (ho repetiré fins la sacietat: on hi hagi els dos tipus, en àrees mòbils, per mi el que mana és el cosit, molt més eficient i durador).
La taula pretén descriure tots les opcions, i hi ha tal diversitat de capçades que la idea de que n’existeixin unes que no conec, em sembla d’allò més raonable. Si no hi ha capçada híbrida, doncs aquí tenim aquesta tauleta, que podem fer servir com a guia de restauració: una forma d’avaluar quines unions són més perdurables que altres, en el supòsit que haguem de fer algun reforç (fent aquesta mena d’hibridació).

Al que em doni un exemple de la punyetera capçada híbrida, el convido a un cafè al meu taller. Què dic un cafè? A un dinar, com a mínim! Però no em serveix que una mateixa part estigui cosida i alhora encolada, o sigui que estigui reforçada -com la de Szirmai-, vull dir que la unió amb tripa sigui d’una manera i l’enllaç amb cobertes d’una altra.

Danys habituals en les capçades encolades
L’habitual en les capçades encolades es que no tinguin unió amb les cobertes (com la de quadrets nàutics i el Sr. Cervantes; i a diferència de la verda de l’anterior exemple). No és rar per tant que ens arribin molt brutes i trencades, si és que arriben, perquè ocupen una posició molt exposada i de gran mobilitat, i el caire poc flexible de l’adhesiu, per comparació amb les cosides, les fa molt més vulnerables7.

Recuperació de les capçades encolades
Com que són relativament recents i més aviat poc valorades, en cas de deteriorament sovint es canvien per unes de noves. Però trobar-ne d’iguals pot ser realment difícil perquè és un producte de qualitat mitja que sovint es realitzava amb els residus d’altres indústries, és a dir que no es compraven fetes per a tal fi, com avui. Les podem reproduir o restaurar, segons com estiguin de perjudicades i com de fàcils siguin de replicar.

  • Restauració de capçades encolades
    Si es pot restaurar, molt millor! Això sempre.
    Només cal desmuntar-la, netejar-la i tornar-la a enrotllar una miqueta desplaçada, tal que es mostri una part en millor estat. Si convé, s’afegeix un reforç intern i/o es substitueix l’ànima per una de nova. I és que, ben mirat, la part visible és ínfima, i trobarem a la nostra disposició una part oculta en perfecte estat que podem reutilitzar, com si fos la roda de recanvi del cotxe. Això és sostenibilitat i criteri històric, i el demés són bajanades! El resultat és espectacular, perquè recuperem l’autèntica com si l’haguéssim rejovenit 100 anys! Ja ho voldrien els cirurgians plàstics, poder fer les virgueries que jo faig al taller (modèstia a part). A continuació dos exemples de restauració de capçades encolades en tela, que s’arreglen en un temps molt més curt que el necessari per a acomplir la missió impossible de trobar una tela similar a la de la nostra capçada.

    Àlbum romàntic (MUHBA). Capçada encolada en tela (restauració).

    Àlbum romàntic, del Museu d’Història de Barcelona. Abans (esquerra) i després (dreta) de la seva restauració. Enquadernació en pell sencera, fastuosos talls daurats i capçades en tela de ratlles verd i maragda. S’escau d’allò més a la seva propietària, una nena de casa bé que des de la seva innocència i posició va fer de l’àlbum un compendi artístic naïf però de destacat valor artístic. (Fes clic per a més detalls del llibre i la restauració).

    Àlbum romàntic (MUHBA). Capçada encolada en tela (restauració).

    Esquerra: capçada original tal com es va treure del llibre. Té ànima de pell, sobre la que es plega una tela estampada a ratlles (i un reforç intern de paper japó). Dreta: La mateixa capçada després de rentar, consolidar la tela i muntar en sengles ànimes de pell noves. D’aquella sola se’n van fer dues, ja que l’altra estava massa perjudicada per aprofitar-ne cap tros. Convé remarcar que per molt estupenda que es vegi la capçada restaurada, la tela continua tenint més de cent anys i estant bastant debilitada. És per això que el reforç de paper japonès s’ha col·locat amb direcció de fibra vertical, oposada a l’ànima del seu interior, per tal de donar-li la major resistència mecànica a la part més vulnerable i evitar que es desprengui completament en cas que la tela acabés esquinçant-se de nou.

    Un altre exemple, de restauració de capçades encolades en tela, equivalent en estructura:

    Restauració de capçades encolades en tela. Registre fiscal d'Alella.

    Enquadernació de 1906, en mitja pell i tela. Capçada en tela estampada en presidiàries ratlles, tapes en negre estricte i llom llis en verd fosc… a ningú sorprendrà que aquesta serietat sigui la vestimenta d’un registre fiscal (de l’Arxiu Municipal d’Alella, Barcelona). Esquerra: abans de restaurar. La tela trencada deixa l’ànima de la capçada al descobert (un cordill). Dreta: després de restaurar. La pell i la tela de l’enquadernació s’han substituït per unes d’iguals (això sí que és fàcil de trobar), mentre que la tela de la capçada s’ha conservat, mostrant una part en millors condicions.

    Restauració de capçades encolades en tela. Registre fiscal d'Alella.

    Esquerra: Capçada restaurada de l’anterior llibre. La part rebregada s’ha desplaçat. Dreta: Llibre amb la capçada restaurada, abans de muntar-hi l’enquadernació pròpiament dita.

  • Reproducció de capçades encolades
    La màgia no sempre és possible, sobretot en les de paper, molt més fràgil que la tela; però si tenen un disseny senzill reproduir-les no demana tampoc massa temps… la qüestió és mantenir el més fidel possible el què hi havia hagut, abans que canviar-ho sistemàticament. Per al cas de les capçades reproduïdes, jo entrego a part les restes que no he pogut aprofitar i que són el testimoni que servirà de referència a investigadors.
    Com a primer cas, un exemplar de l’Anatomia Humani Corporis, de Godefridi Bidloo (1685), enquadernació holandesa en mitja pell i plans jaspiats:

    "Anatomia Humani Corporis", de G. Bidloo (1685). Reproducció de capçada encolada en paper.

    Un exemplar de l’Anatomia Humani Corporis, de Godefridi Bidloo (1685). Enquadernació holandesa amb plans marbrats, llom pla en pell i capçades encolades en paper estampat a ratlles obliqües. A dalt: tal com va arribar al taller, i després d’haver patit una agressiva intervenció que distorsionava alguns dels elements originals i que no va tenir cura de conservar les capçades (que devien estar ja molt malmeses). A sota: El mateix llibre després de la restauració actual. S’han reintegrat els elements existents en millor estat (pell i paper marbrat) i les capçades s’han reproduït, ja que amb prou feines se’n conservava un trosset. M’agraden les ratlles obliqües: no deixen de ser ratlles, i malgrat tot semblen molt menys formals que les verticals.

    Cal dir que aquest llibre havia patit una agressiva intervenció anterior (ara fa uns 40 anys), amb esparadraps i altres adhesius sintètics, que feia difícil d’identificar la veritable estructura primigènia. De la capçada original en restava solament un petit vestigi enganxat a l’interior.

    Anatomia Humani Corporis, de G. Bidloo (1685). Reproducció de capçada encolada en paper.

    Esquerra: Coberta posterior, part de baix, amb pedaços d’esparadrap i Aironfix (de color negre) sota la pell. Només un petit vestigi de la capçada(centre) es va trobar mig enganxat a l’interior, gràcies al descuit del mateix bibliòpata que va “reforçar” la pell amb plàstic autoadhesiu per a folrar. Dreta: Les dues capçades reproduïdes, i la original, en paper estampat.

    Un altre exemple de capçada en paper encolada i reproduïda: Un padró d’habitants de 1837, amb enquadernació de pergamí i plans marbrats, de l’Arxiu Municipal d’Alella. (Vegeu en la capçalera d’aquesta entrada una altra imatge de la mateixa capçada).

    No sembla probable (per cronologia) que el mateix enquadernador que va vestir de dol rigorós al fisc alellenc, fos l’artífex d’aquesta altra enquadernació en pergamí clar, florides tapes multicolor en paper marbrat, talls pintats en groc radiant i capçades a ratlles blaugrana… del seu equip de futbol preferit? Els padrons són documents profusament consultats, i ni tan sols el resistent pergamí ha superat la dura prova del temps (esquerra, abans de restaurar), i menys encara la capçada, de la que amb prou feines se’n distingeix l’estampat. Però sí veiem el seu nucli de cordill, a punt de perdre’s, ja que està subjecte al llibre només pel paper. Dreta: llibre restaurat amb enquadernació reproduïda amb nou pergamí,  nova capçada, però mateix esperit blaugrana.

Ara veig que aquesta entrada il·lustra molt bé la delicada qüestió dels criteris d’intervenció. De com segons quina peça i l’estat en el que es trobi, considerarem restaurar o bé reproduir (ja sigui una part, o més d’una)… no hi ha una fórmula matemàtica, dependrà del valor de les coses.

Cosir, encolar; encolar, cosir… mai no em cansaria de mirar i remirar com funcionen els llibres, quin és el seu esquelet, allò que permet que els consultem alhora que en manté l’ordre i la compacitat… i la capçada n’és només una part tant petita…  És o no és el gran invent de la humanitat, el llibre?!

Compartir IGUAL citant AUTORA i ENLLAÇ
Les icones cosir i encolar de la taula, gentilesa de Freepik
(meravellós recurs gratuït de www.flaticon.com).
Moltes gràcies per facilitar-me la feina!


Agraïments:
Als propietaris d’aquests (i altres) llibres que m’han donat l’oportunitat d’aprendre amb ells i compartir al blog allò après (mencionats en l’ordre en que apareixen llurs peces): Col·lecció privada de l’Encyclopédie, Ajuntament d’Alella (Barcelona), Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya.
També als enquadernadors que m’han obert les portes dels seus tallers (Josep Cambras, Begoña Cabero) i a l’Arsenio Sánchez, restaurador, que si no fos perque és tan generós, savi i bona persona, em faria rabiar d’enveja -de la lletja- amb la seva col·lecció de maquetes d’enquadernacions de totes les èpoques.
A Ligatus, per a posar a l’abast de tots aquest excel·lent recurs en línia gratuït (i ara caldria que estigués també en català!).

Dedicatòria:
Aquesta entrada la dedico al meu escriptor preferit, de textos delirants i cor culé com la darrera capçada. Gràcies per escriure’m i gràcies per llegir-me.


Contingut relacionat:

Bibliòpates: el cas del llibre lacat La biblioteca secreta de J. Cambras, enquadernador El misteri dels nervis de ferro en un manuscrit andorrà"Smart books" y terrorisme bibliogràfic Característiques de llibres ab llom fix El valor de les coses: criteris d'intervencióRestauració de l'Atles de la guerra La unió fa la força? Estudi de la consistència de les estructures de llibres i propostes d’intervenció

  1. I parlo del llibre estàndard, perquè en l’enquadernació artística o artesanal hi ha com un renaixement de les tècniques més antigues, i per tant no és gens extraordinari trobar-les també avui en llibretes i altres productes fets a mà, en forma de cosits coptes, mudèjars, gòtics…
  2. Aquesta, la 3era i la 5ena, totes fetes en cursos de l’Arsenio Sánchez Hernampérez, una font d’inspiració constant. Moltes gràcies Arsenio!
  3. I que hi hagi un cosit secundari no implica necessàriament que la capçada sigui encolada
  4. Em refereixo a les capçades encolades però prèviament cosides, que alguns enquadernadors opten per cosir (és a dir, cusen el suport del cosit al llom, enlloc d’enganxar-lo).
  5. Udina, Rita.  “La unió fa la força? Estudi de la consistència de les estructures dels llibres i propostes d’intervenció” a Únicum (número 14), ed. ESCRBCC (Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya), pàgines 63-86 i 199-210 (2015). Dipòsit Legal: B-16094-2002, ISSN:1579-3613.
  6. Aquesta és la definició literal de Szirmai de l’esmentada capçada: “El suport de la capçada consisteix en una ànima simple, o d’una o dues tires, o bé d’un pergamí cargolat; Capçada gòtica (Szirmai)el suport d’aquesta ànima pot ser independent del reforç del llom (b), o bé estar embolcallat pel reforç, de manera que s’encolen al llom com un de sol (c). Inicialment els suports s’enllaçaven als cantells de les cobertes, però més endavant aquesta lligadura tan ferma entre tripa i cobertes es va abandonar, de manera que els suports de la capçada simplement feien d’ànima” (traduït per l’autora d’aquesta entrada). The Archaeology of Medieval bookbinding, J.A. Szirmai, ed. Ashgate, 1999
  7. Els elements cosits, especialment en àrees mòbils, solen ser més eficaços i duradors que els encolats (sent altres factors iguals).

3 comentaris a “De capçades i de corbates

  1. És molt encertat triar la semblança entre les capçades amb les corbates. La corbata lliga i fixa colls amb nuades i llaçades de qualitat estètica, encara que i hagin de dubtoses. Les capçades lliguen i falquen pàgines plenes de lletres. Sense elles seria impossible fer intel•ligible un llibre o poder accedir al seu coneixement. Com tirar un Petit Princep des d’un cinquè pis sense capçada. Una pluja de papers sense màgia ni ordre. Però al que a mi m’agrada, és una accepció de corbata del diccionari en l’esport de lluita…. presa il•legal consistent a estrangular al contrari per darrera i amb la part interna del braç… per a tothom que no hagi llegit el Petit Princep i algú més que s’ho mereixi.

    Mario Cabré

    • Moltes gràcies Sr. Cabré per la reflexió i l’acepció de corbata en el terreny de lluita. Encorbatarem a qui convingui, si el moment arriba!
      Mentre no arribi, anirem desfent i refent capçades, que és força més agraït.
      🙂

  2. Retroenllaç: Una exposició de llibres feta per l’autèntic plaer de mirar | Bloc de Relligats Olivé

Què en penses?