San Cucufato, San Cucufato,
con este pañuelo los huevos te ato,
y hasta que la llave no aparezca
¡no te los desato!

Ja podia encomanar-me jo a Sant Antoni, o a Sant Cugat, que la clau perduda no apareixia. Tampoc no hi havia manera de trobar-ne cap que obrís aquell manuscrit del segle XVIII.

Es fa difícil d’imaginar que al 1766 la pressió immobiliària fos una preocupació per al ciutadà corrent com ho és avui, però aquest és un bon exemple de que els temps no han canviat tant. La cobejada informació del manuscrit és una relació dels constructors barcelonins del moment (“Llibre de las Ordinacions dels Fadrins Mestras de Cassas de la Present Ciutat de Bar^na. Llibre de cardensa^[0] dels ioves mestre de casas de 1766″ ). Es desava en el més rigorós secret, tancant-lo literalment amb pany i forrellat, per mitjà d’un pany incrustat a la coberta de darrera del llibre (i el corresponent tancador, a la de davant).

Ja fos per a profanar la valuosa informació, o bé perquè es va perdre la clau, la coberta de davant es va acabar trencant en algun moment, per tal d’obrir el llibre sense el vist i plau de Sant Antoni, ni la clau.

A Sant Antoni de Pàdua ens hi encomanem quan volem trobar coses perdudes, però també és el patró dels manobres, arquitectes i constructors, per això la seva estampa protegia i vetllava pel pany, però no tant per l’enquadernació, que havia quedat força malmesa després dels maltractes soferts per a obrir-lo. Des del punt de vista d’avui, sembla bastant naïf que pensessin que el pany de ferro hauria estat prou efectiu, més que res perque estava incrustat en unes cobertes fetes d’un cartronet de no res. Si almenys aquestes haguessin estat de fusta…

Aquesta llista manuscrita de massons desperta moltes incògnites: la clau perduda, fulls arrencats, una pintura groga sobre la guarda posterior^[1] i altres; però ara voldria compartir les certeses, donant-vos alguns detalls de la restauració, i més concretament del tema clau: com desencallar el pany bloquejat.

Descripció de l’enquadernació

El manuscrit estava cosit sobre cinc nervis de pell, i aquests cosits a les cobertes. L’estil de l’enquadernació es correspon plenament amb les del renaixement^[2]: pell sencera amb nervis aparents i llom ple, decoració gofrada rectangular amb motius florals (també al llom), bollons i tanques de bronze… i un pany de seguretat dins la coberta! Quant a l’estructura, l’ús de cartró enlloc de fusta dins les cobertes és un dels elements que es distancia de les estructures gòtiques, però per la resta seria molt similar^[3].

El pany consistia en dues peces: la caixa dins la coberta de darrera (esquerra de la foto), i que no era visible excepte pel forat del pany; i el corresponent tancador, que estava clavat a la coberta de davant com ho estaven les tanques. Però aquesta segona part va arribar ja solta de la coberta de davant on havia de ser, i romania insertada dins del pany, a la coberta de darrera.  Els nombrosos intents d’obrir el llibre sense la clau haurien provocat que la coberta de davant s’acabés trencant i separant del llibre. I la de darrrera estava també bastant fluixa, degut al pes del pany de ferro. Els components de ferro estaven visiblement rovellats, així com alguns punts de l’estampa de Sant Antoni (i les capes de paper subjacents).

Proposta d’intervenció

L’objectiu principal era el de restaurar la funcionalitat del pany, i resoldre el fet que les tapes estaven totalment o quasi soltes. Tot i que el dany estructural era molt greu, la pell estava en força bon estat i per això prevalia la idea de no desmuntar tota l’enquadernació, més que no pas haver de treure els bollons, la pell, etcètera.
El bloc de fulls també estava en prou bones condicions, per això la neteja en sec va ser la intervenció recomanada per als fulls, i que evitava també el desmuntat total.

Quant a l’estructura es va plantejar el dilema de mantenir el llom buit o bé articular-lo. Estava en prou bon estat, però feia falta prolongar els nervis trencats, i això implicava fer alguns canvis en el llom, o fins i tot desenganxar-lo. Cada coberta ha de sostenir el pes d’una peça de ferro (i la resta d’element metàl·lics), pel que l’enllaç amb les cobertes havia de ser suficientment resistent, i al mateix temps no sobresortir en excés.

Finalment es va trobar que en aquest cas no era estrictament necessari ni especialment avantatjós canviar l’estructura de llom buit a llom articulat, encara que desencolar la pell del llom per permetre consolidar el relligat semblava inevitable.

Un cop desencolat s’hi afegirien uns reforços entre-nervis, les extensions dels quals anirien enganxades a les cobertes. En àrees mòbils (com el llom) és més efectiu fer servir solucions cosides en contraposició a les encolades^[4], però aquesta màxima només podria acomplir-se parcialment (cosint al llom i encolant en cobertes), per la naturalesa de les cobertes i l’estat de conservació de l’enquadernació. Amb tot, sospesant pros i contres, els beneficis d’aquesta solució parcial es preveien més grans que els inconvenients.

Unió	Original (sense trencar)	Restaurada	Valor estructural
Bloc de fulls.	Cosida sobre nervis (en vermell a la il·lustració).	Cosida sobre els nervis originals, i cosida en l’enllomat sintètic(en lila a la il·lustració).	Molt forta. Els materials afegits no en disminueixen la força ni la flexibilitat.
Cobertes – Fulls	Cosida: Nervis cosits a les cobertes (granat en la il·lustració), i encolada: enllomat (en blau cel a la il·lustració, o vegeu-lo a la 2a fotografia de més endavant) i secundàriament per les guardes (en verd a la il·lustració).	Encolada: Enllomat sintètic (en blau marí a la il·lustració i visible a la fotografia següent) que  s’encola a les cobertes.	Una extensió del teixit no-teixit cosit al llom fa la funció dels nervis trencats. És una unió més sòlida que els cinc punts d’unió local que hi havia. El teixit sintètic pot suportar el pes de les pesades cobertes i és prou flexible per a permetre la manipulació sense perjudici per al llibre.

Pel que fa al pany, i després d’infructuosos intents de desencallar-lo o obrir-lo amb una clau, es va pensar que traient la guarda que el cobria s’ampliaria el ventall de possibles solucions.

Tractament de restauració: unió entre les cobertes i els fulls

Es va treure la pell del llom, i després es van col·locar sis tires de Reemay® entre-nervis, cosint-les al bloc de fulls. Aquestes sobresortien per les cobertes uns 5 cm, sent més amples que el llom. Aquestes extensions es van adherir a les cobertes. Normalment faig això col·locant el reforç a dins del cartró, després d’obrint una incisió  pel costat del gruix, (com a una mena de “ranurat de cobertes” o board slotting^[5] manual); però resultava bastant difícil pel fet de ser cartró de draps, que té les fibres molt enredades i no permet una separació per capes.
Per tant vaig encolar quatre dels reforços de Reemay® sobre les cobertes (entre la pell i el cartró), i els altres dos a dins, sota les guardes -que s’havien tret prèviament-. Recuperar l’estructura cosida de la unió cobertes-fulls es va considerar no factible si calia deixar la pell de l’enquadernació majoritàriament intacta, i el reforç encolat es preveu suficientment fort per a aguantar anys i panys!

Un cop l’estructura estava restituïda, la pell del llom es va tornar a encolar al seu lloc amb adhesiu acrílic, i les parts perdudes del queix es van reintegrar amb paper japó, que es va retocar amb pintures acríliques.

Restauració del pany

El Sant Antoni es va treure amb cura de la coberta de darrera, però això no va servir per desentrellar el mecanisme del pany, que estava ben protegit sota una mena de closca amb accessos molt petits.

El rovell es va treure mecànicament, i es va aplicar lubricant dins aquesta cel·la, amb el final feliç que va moure’s de nou. En qualsevol cas, la clau seguia estant perduda, i malgrat l’avenç no estava clar que el pany funcionés normalment, de manera que es va col·locar una tira petiteta de plàstic Mylar® a dins, per tal de bloquejar el pestell i impedir que tanqués de nou.
Totes les peces metàl·liques es van protegir amb Paraloid B-72 per tal de prevenir ulterior rovellat. I el tancador es va tractar amb una solució d’àcid tànic^[6], per després envernissar-lo també.

La coberta anterior estaba notablement danyada allà on hi havia hagut clavat el tancador que es va acabar arrencant, així que es va consolidar el cartró per clavar-hi de nou el tancador en la seva posició original.

Finalment les guardes restaurades es van enganxar a les contracobertes, esperem que amb la benedicció de Sant Antoni.

---

Notes a peu de pàgina:

[0]   L’historiador Feliu Novell ha fet una recerca per aclarir-nos que és un llibre de “cardensa”:

En aquest cas l’ortografia de l’època ens ha jugat una mala passada. A l’Arxiu Històric de la Ciutat trobem aquesta paraula però sota altres formes. Si mirem la documentació del gremi de Velluters trobem un “Llibre de Cardensa” però també “llibre antic de credensa”. La paraula correcta és CREDENÇA del llatí CREDENTIA, és a dir CONFIANÇA.
La credença és una tauleta petita que hi ha al costat dels altars on es posen els objectes necessaris per a la missa. De fet, originàriament, era una tauleta on els homes de confiança dels nobles provaven els menjars per veure que no estiguessin enverinats.
El “credencer” era l’escrivà de confiança encarregat de portar el llibre de credença d’una confraria o d’un gremi. O el “credencer del general” era l’oficial de la Generalitat que atorgava les autoritzacions de càrrega i descàrrega de mercaderies al port.
Els llibres de credença dels gremis eren els llibres de matrícula (o registre) de la incorporació d’aprenents, admissió com a fadrins i posterior accès a la categoria de mestres dels seus membres.
Així que ja jo sabeu, la cosa va de confiança.

[1]   No és la primera vegada que he vist una pintura groga com aquesta. En altres ocasions era per sobre de l’enquadernació, amb aparent manca d’intenció artística. La possibilitat de que fos una pintura a base de sofre amb l’objectiu de desinfectar o prevenir atacs d’insectes, sembla bastant probable.

[2]  Herrera Morillas, José Luis. Las encuadernaciones artísticas del siglo XVI en el Fondo Antiguo Digital de la Universidad de Sevilla. Boletín de la Asociación Andaluza de Bibliotecarios. N°110, Julio-Diciembre 2015, pp. 56-103.

[3]   El recorregut de la unió dels nervis amb les cobertes coincideix amb l’estructura gòtica descrita per Szirmai en la il·lustració 9.33 ([b] i [B]) de la pàgina 223: cada nervi està enllaçat per mitjà de dos forats perpendiculars al llom. J.A. Szirmai: The Archaeology of Medieval Bookbinding. Ed. Ashgate, 1999.

[4] Udina, Rita. “La unió fa la força? Estudi de la consistència de les estructures de llibres i propostes d’intervenció”. Unicum núm. 14. Juny, 2015, ed. ESCRBCC. Pàgines 63-86 i 199-210. Pdf en línia.

[5] Zimmern, Friederike: Board Slotting: A Machine-Supported Book Conservation Method. AIC, The Book and Paper Group Annual. Volume 19 (2000). Consultat l’u de juliol de 2018.

[6] Logan, Judy: “Tannic Acid Coating for Rusted Iron Artefacts“. Canadian Conservation Institute Notes, Series 9 (metals), part 5 (1989). Visitat el 2013. Consultat l’u de juliol de 2018.

---

Agraïments i dedicatòria:

• Biblioteca i arxiu històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (CoAC), que m’han fet confiança per a restaurar-los aquest llibre tan especial, així com molts altres documents preciosos.
• Jaume Xarrié, antiquari, constructor i antic propietari del meu taller. Dedicar-li aquesta entrada no fa justícia a tot l’agraïment que li tinc per fer-me sentir sempre ajudada i protegida. El Sr. Xarrié sempre té la clau per a solventar qualsevol problema. Moltes gràcies!
• Neil Forrest, que m’ha ajudat a fer que la versió anglesa no estigui en un anglès macarrònic.
• Feliu Novell, historiador, per la recerca sobre els llibres de credença i els seus tòxics orígens.

 

---

Publicació al butlletí de notícies de l’IIC:

Ens enorgulleix d’explicar-vos que aquesta entrada és la traducció de l’article publicat a l’IIC News in Conservation (issue 67, august 2018, pp. 11-13), de l’International Institute for Conservation.  Moltes gràcies també a Sharra Grow per a fer-ho possible.