Llibres de cor, i molt més, a la Biblioteca Nacional
De pas per Madrid… que se’ns endugui el dimoni si no fem una visita a la Biblioteca Nacional!
Doncs gairebé se’ns enduu… perquè fem tard i quasi no arribem. Tot i així ens rep un somrient i molt zen Luís Crespo, restaurador de la Biblioteca, i ens guia per un laberint de passadissos fins arribar als tallers de restauració. En el trajecte veiem innumerables llibres, CDs, lligalls… a pler d’informació de totes les èpoques, colors i mides: en paper, vinil, pergamí, i mil i un suports. I diuen que el saber no ocupa espai!
Esquerra: la màquina que confecciona caixes. Dreta: Aida Nunes, restauradora de paper als Museus de Lisboa, amb en Luís Crespo.
La secció de restauració està distribuïda en diversos departaments: hi ha una sala només per a la confecció de caixes de conservació. Aquests contenidors són una primera capa de protecció molt eficaç per a determinats llibres i documents amb danys lleus o mitjans. Una mesura de conservació preventiva econòmica i efectiva per a grans volums, com aquí. Quan entrem només hi ha una persona…. però és que no fa falta més: una màquina meravellosa (i mastodòntica) encunya les capses a mida! Se li donen les mides, i ja està.
Als tallers pròpiament dits sí que hi ha enrenou de restauradors, uns cosint llibres, els altres consolidant fulls… és un no parar.
A l’esquerra en Luís i la Patricia Real, restauradora de documents a l’IVC+R (València), mirant els hake, pinzells japonesos. A la dreta document en procés de restauració sobre el karibari (de color taronjat).
Allà es combina allò tradicional amb el modern: les tècniques mil·lenàries conviuen, per exemple, amb la cambra d’humectació i succió que sembla sortida de la NASA (ho dic amb la boca petita? És que ja la voldria jo pel meu taller…).
D’entre les tècniques tradicionals veiem una clara influència de la cultura japonesa: els pinzells, el Karibari (i, suposo que no és casual, també la samarreta de’n Luís). El Karibari és un plafó de fusta i paper, emprat per a tensar i consolidar papers (un altre dia us ho explico millor).
Esquerra: Luís amb un llibre de cor. Dreta: Detall d’un full en pergamí il·luminat amb pa d’or i filigranes en lapislàtzuli i mini.
En Luís ens ensenya els antifonaris amb els que està treballant (exposats ara i fins el 18 de gener en l’exposició “Cantorales. Libros de música litúrgica en la BNE“) i tenim el privilegi de veure de prop aquestes joies bibliogràfiques de qualitat artística inigualable: les seves caplletres il·luminades amb pa d’or i les miniatures i filigranes en lapislàtzuli, ens deixen bocabadats. Per cert miniatura, ve del mini, el pigment vermell que es feia servir, i no perque fossin petites… que ja veieu que aquesta partitura no ho és gens!
I com que som restauradors, no ens commouen menys les cobertes del llibre desmuntat, deixant al descobert tots els seus secrets, els passos que va seguir l’enquadernador al confeccionar-lo: els detalls tècnics del relligat i els seus reforços, els materials… Es com fer un viatge en el temps. Els llibres són tan grans que la pell d’un xai quedava curta, i l’enquadernador va haver d’enginyar-se les afegint un tros a la cantonera (tampoc s’hi va encaparrar massa).
Esquerra: Detall de cantonera on es va afegir un tros de pell. Dreta: Luís Crespo mostrant “els budells” del llibre.
Abans de marxar, l’Arsenio -també restaurador a la Biblioteca-, ens ensenya un llibre ja restaurat, una altra joia manuscrita, aquesta en paper. Ja gairebé ens hem acostumat a tanta meravella, que allò que ens crida més l’atenció és la complexitat d’establir un criteri de restauració, ja que el llibre és a vessar d’afegits de totes les èpoques. Uns més d’acord amb els criteris actuals, els altres menys…
Esquerra: Arsenio Sánchez Hernampérez, restaurador de la Biblioteca. Dreta: Llibre manuscrit amb reforços d’èpoques diferents.
Ens explica l’Arsenio que com que cap d’ells era realment perjudicial per a l’obra, es va optar per a manternir-los tots, ja que més antics o menys, tots formen part de la història del llibre (limitant-se a la mínima intervenció).
Encara que breu, la visita ens deixa els ulls plens de bellesa, d’història, de tècniques, de ciència… i tot de la mà d’en Luís i l’Arsenio, que són referents en la restauració de paper a Espanya.
Contingut relacionat:
Filtra entrada per:
Llibres de cor, i molt més, a la Biblioteca Nacional
De pas per Madrid… que se’ns endugui el dimoni si no fem una visita a la Biblioteca Nacional!
Doncs gairebé se’ns enduu… perquè fem tard i quasi no arribem. Tot i així ens rep un somrient i molt zen Luís Crespo, restaurador de la Biblioteca, i ens guia per un laberint de passadissos fins arribar als tallers de restauració. En el trajecte veiem innumerables llibres, CDs, lligalls… a pler d’informació de totes les èpoques, colors i mides: en paper, vinil, pergamí, i mil i un suports. I diuen que el saber no ocupa espai!
Esquerra: la màquina que confecciona caixes. Dreta: Aida Nunes, restauradora de paper als Museus de Lisboa, amb en Luís Crespo.
La secció de restauració està distribuïda en diversos departaments: hi ha una sala només per a la confecció de caixes de conservació. Aquests contenidors són una primera capa de protecció molt eficaç per a determinats llibres i documents amb danys lleus o mitjans. Una mesura de conservació preventiva econòmica i efectiva per a grans volums, com aquí. Quan entrem només hi ha una persona…. però és que no fa falta més: una màquina meravellosa (i mastodòntica) encunya les capses a mida! Se li donen les mides, i ja està.
Als tallers pròpiament dits sí que hi ha enrenou de restauradors, uns cosint llibres, els altres consolidant fulls… és un no parar.
A l’esquerra en Luís i la Patricia Real, restauradora de documents a l’IVC+R (València), mirant els hake, pinzells japonesos. A la dreta document en procés de restauració sobre el karibari (de color taronjat).
Allà es combina allò tradicional amb el modern: les tècniques mil·lenàries conviuen, per exemple, amb la cambra d’humectació i succió que sembla sortida de la NASA (ho dic amb la boca petita? És que ja la voldria jo pel meu taller…).
D’entre les tècniques tradicionals veiem una clara influència de la cultura japonesa: els pinzells, el Karibari (i, suposo que no és casual, també la samarreta de’n Luís). El Karibari és un plafó de fusta i paper, emprat per a tensar i consolidar papers (un altre dia us ho explico millor).
Esquerra: Luís amb un llibre de cor. Dreta: Detall d’un full en pergamí il·luminat amb pa d’or i filigranes en lapislàtzuli i mini.
En Luís ens ensenya els antifonaris amb els que està treballant (exposats ara i fins el 18 de gener en l’exposició “Cantorales. Libros de música litúrgica en la BNE“) i tenim el privilegi de veure de prop aquestes joies bibliogràfiques de qualitat artística inigualable: les seves caplletres il·luminades amb pa d’or i les miniatures i filigranes en lapislàtzuli, ens deixen bocabadats. Per cert miniatura, ve del mini, el pigment vermell que es feia servir, i no perque fossin petites… que ja veieu que aquesta partitura no ho és gens!
I com que som restauradors, no ens commouen menys les cobertes del llibre desmuntat, deixant al descobert tots els seus secrets, els passos que va seguir l’enquadernador al confeccionar-lo: els detalls tècnics del relligat i els seus reforços, els materials… Es com fer un viatge en el temps. Els llibres són tan grans que la pell d’un xai quedava curta, i l’enquadernador va haver d’enginyar-se les afegint un tros a la cantonera (tampoc s’hi va encaparrar massa).
Esquerra: Detall de cantonera on es va afegir un tros de pell. Dreta: Luís Crespo mostrant “els budells” del llibre.
Abans de marxar, l’Arsenio -també restaurador a la Biblioteca-, ens ensenya un llibre ja restaurat, una altra joia manuscrita, aquesta en paper. Ja gairebé ens hem acostumat a tanta meravella, que allò que ens crida més l’atenció és la complexitat d’establir un criteri de restauració, ja que el llibre és a vessar d’afegits de totes les èpoques. Uns més d’acord amb els criteris actuals, els altres menys…
Esquerra: Arsenio Sánchez Hernampérez, restaurador de la Biblioteca. Dreta: Llibre manuscrit amb reforços d’èpoques diferents.
Ens explica l’Arsenio que com que cap d’ells era realment perjudicial per a l’obra, es va optar per a manternir-los tots, ja que més antics o menys, tots formen part de la història del llibre (limitant-se a la mínima intervenció).
Encara que breu, la visita ens deixa els ulls plens de bellesa, d’història, de tècniques, de ciència… i tot de la mà d’en Luís i l’Arsenio, que són referents en la restauració de paper a Espanya.
Contingut relacionat:
