L’aplanat per tensió pot ser una alternativa interessant d’aplanat selectiu en determinades ocasions. Consisteix en deixar assecar el paper per oreig i aprofitar l’encongiment que pateix quan passa d’humit a sec, de manera que l’aplanat el la fa la tensió del mateix paper. El restaurador en pot regular l’intensitat amb el grau d’humitat del punt de partida. Com més mullat estigui el paper inicialment, més s’encongirà a mesura que s’assequi, i per tant molt més gran serà la tensió. Si, en canvi, el full és només una mica humit, la tensió serà moderada. Segons el tipus de suport i la intensitat de les arrugues i/o plecs ens interessarà més una cosa o una altra. Alerta, que si no ho valorem com correspon, se’ns estriparà el document!

Hi ha variants del mateix sistema segons com sigui la subjecció del paper, tela o pergamí. Pot fer-se amb pressió (pinces, imants), o per adhesió a un suport rígid (amb bandes de paper, fils o altres elements que s’encolarien a aquest suport)… la creativitat no fa sinó ampliar les possibilitats.

Per al cas del segell lacrat del Llibre del sant misteri del asotament de la Confraria dels espardenyers de Sant Fran[ces]ch, es van fer servir els imants. Després de rentar i desacidificar els papers en aigua, es van assecar per oreig, ondulant-se així de manera irregular i capriciosa. Un cop el paper era net i sec, es va fer l’aplanat per tensió.

Es col·loca el paper sobre una superfície metàl·lica (hi pot haver un secant sota, entre aquesta i el document, també un plàstic, o el què convingui) subjectant-lo pel perímetre amb imants i aplicant una tensió moderada, la que permet el paper sec. Després s’hidrata per polvorització amb aigua. En aquest punt el paper queda folgat, i a mesura que es va assecant es va aplanant. La tensió es regula de manera natural i homogènia. El segell no es va humitejar, que és la zona de la que es volien evitar deformacions. És un mètode ràpid perquè no demana preparacions prèvies.

L’aplanat per tensió resulta molt avantatjós quan en el mateix document hi ha àrees amb diferent estabilitat dimensional, és a dir, que es contrauen i dilaten de manera diferent. Un exemple és el de segells lacrats (ja que la part lacrada queda encarcarada, mentre la resta del paper es manté flexible) i un altre exemple són els pergamins, que són membranes naturals. La pell d’una bèstia no és mai homogènia: en una mateixa superfície hi ha gruixos variables, però també diversa elasticitat. No cal recordar que un porc o una ovella no són plans, són boteruts i tridimensionals, i si no fem res, la pell tendeix a recuperar la forma original. L’aplanat per tensió fa que les parts més elàstiques es tensin més, i contràriament amb les més rígides, sense haver de fer variacions en el sistema.

Amb el pergamí de les cobertes del llibre es va procedir de la mateixa manera, però a raó també de la part manuscrita. Tenia força brutícia superficial, que es va tractar amb aigua, reservant la part escrita. Com a protecció de la tinta durant la neteja es va fer un fixat. I es va aprofitar la humitat del procés de neteja per a fer l’aplanat per tensió seguidament.

Aquest mètode també garanteix –a diferència de l’aplanat sota pes– que no hi ha migració de tinta als secants. Tant si és escrit a una cara, com a dues, no s’exerceix pressió sobre la capa de tinta (de dalt a baix), sinó de costat a costat. Les tintes manuscrites en pergamí són molt sensibles als tractaments aquosos, i per això cal anar molt en compte de no perdre capa pictòrica, o de tinta.

Quan, a banda de la pròpia irregularitat del material del suport, tenim materials diversos, la diferent estabilitat dimensional entre ells varia encara molt més. Com a exemple aquestes cobertes de pergamí d’un altre lligall, que tenia un forat al mig i que es va reintegrar amb paper tenyit.

En aquesta ocasió es va partir d’un estat inicial amb major quantitat d’aigua. La subjecció es va fer amb pinces, i no imants. I enlloc d’una planxa metàl·lica es sol fer servir –per a les pinces– un cartró. L’inconvenient és que cal retallar un cartró a la mida per a cada objecte, però té l’avantatge que és més segur per a suports delicats (com aquest, que tenia diversitat d’estrips i llacunes que podien fàcilment obrir-se). Si la tensió resulta excessiva, el cartró ens avisa ondulant-se (i reduint la tensió del document), cosa que no fa una planxa metàl·lica de resultes de ser tibada per una pell o un paper. L’avís és que el suport s’estripa. Col·lecció privada.

Podem modular la tensió a mesura que es va aplanant (i contraient) el pergamí, canviant la posició de les pinces o fins i tot reduint l’àrea del suport de cartró.