Aquest document s’autodestruirà en 30 segons!
O de com treure el celo, sense treure’l, sinó tot el contrari
Hem parlat de bibliòpates, de mals usos i de com eradicar els seus efectes… Però, què passa quan és la mateixa obra, la causant de la seva degradació?
No és un mite de les pel·lícules d’espies, molts documents s’autodestrueixen, com ara els manuscrits en tintes metal·lo-àcides (s.IX-XIX). Però la caducitat no és només cosa dels materials antics, al contrari, és un problema molt comú en obra contemporània. D’una banda per la comercialització de productes miraculosos de dubtosa eficàcia, i de l’altra perquè l’Art ha deixat d’estar constituït per una elit material. Tot val, avui: plàstics de durabilitat desconeguda, sub-productes reciclats…
Centrem-nos ara en la restauració de la matèria, i deixem per als metafísics la valoració d’aquestes revelacions artístiques peculiarment materialitzades. La complexitat de la restauració ho serà tant per la dificultat d’establir un criteri a l’hora d’intervenir-hi, com per la caducitat prematura dels seus components.
El criteri, fins a quin punt restaurem o no, és compromès sobretot quan l’autor de l’obra no pretenia que perdurés. És lícit que mirem d’aturar els efectes del temps, aleshores? Amb tots els respectes pels seus creadors, gairebé millor si l’artífex és mort i així n’hi ha un menys a opinar!
Els anteriors exemples mai pretengueren perdurar. Són estudis transitoris d’una obra definitiva (i més estable), i que ens entestem en conservar per tenir una mena de “foto fixa” del seu procés creatiu. Us semblarà que tinc manies persecutòries: estan farcits de celo!
El problema en ambdós plànols era que la cinta greixosa formava part de la obra perquè hi era fins i tot abans que estigués acabada. Les línies del dibuix estan a sobre de la tira plàstica del celo (de polipropilè), i no del paper vegetal. Hem de deixar-lo i que continuï malmetent el dibuix? Hem de treure’l?
Després de molt barrinar, es va fer el següent:
- Treure la cinta adhesiva.
- Eliminar els residus greixosos del paper subjacent, i també de la tira plàstica.
- Tornar a posar el celo “net”, emprant un altre adhesiu sintètic no greixós.
D’aquesta manera conservem l’aspecte i intenció originals de la obra, però hem eradicat la causa dels danys.
Hi ha una qüestió, però, que no he pogut resoldre per moltes voltes que hi he donat, i és el fet que en un dels cassos la cinta autoadhesiva estava encongida, havent deformat alhora el delineat, que quedava discontinu. Diverses solucions eren possibles, cap d’elles plenament satisfactòria.
Finalment vaig optar per recol·locar la cinta autoadhesiva de nou en una posició on menys línies quedessin interrompudes. Us convido a proposar-ne d’altres… i a opinar!
Agraïments:
Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (CoAC), propietaris de totes les obres aquí mencionades i que em van confiar la seva restauració. Moltes gràcies!
Filtra entrada per:
Aquest document s’autodestruirà en 30 segons!
O de com treure el celo, sense treure’l, sinó tot el contrari
Hem parlat de bibliòpates, de mals usos i de com eradicar els seus efectes… Però, què passa quan és la mateixa obra, la causant de la seva degradació?
No és un mite de les pel·lícules d’espies, molts documents s’autodestrueixen, com ara els manuscrits en tintes metal·lo-àcides (s.IX-XIX). Però la caducitat no és només cosa dels materials antics, al contrari, és un problema molt comú en obra contemporània. D’una banda per la comercialització de productes miraculosos de dubtosa eficàcia, i de l’altra perquè l’Art ha deixat d’estar constituït per una elit material. Tot val, avui: plàstics de durabilitat desconeguda, sub-productes reciclats…
Centrem-nos ara en la restauració de la matèria, i deixem per als metafísics la valoració d’aquestes revelacions artístiques peculiarment materialitzades. La complexitat de la restauració ho serà tant per la dificultat d’establir un criteri a l’hora d’intervenir-hi, com per la caducitat prematura dels seus components.
El criteri, fins a quin punt restaurem o no, és compromès sobretot quan l’autor de l’obra no pretenia que perdurés. És lícit que mirem d’aturar els efectes del temps, aleshores? Amb tots els respectes pels seus creadors, gairebé millor si l’artífex és mort i així n’hi ha un menys a opinar!
Els anteriors exemples mai pretengueren perdurar. Són estudis transitoris d’una obra definitiva (i més estable), i que ens entestem en conservar per tenir una mena de “foto fixa” del seu procés creatiu. Us semblarà que tinc manies persecutòries: estan farcits de celo!
El problema en ambdós plànols era que la cinta greixosa formava part de la obra perquè hi era fins i tot abans que estigués acabada. Les línies del dibuix estan a sobre de la tira plàstica del celo (de polipropilè), i no del paper vegetal. Hem de deixar-lo i que continuï malmetent el dibuix? Hem de treure’l?
Després de molt barrinar, es va fer el següent:
- Treure la cinta adhesiva.
- Eliminar els residus greixosos del paper subjacent, i també de la tira plàstica.
- Tornar a posar el celo “net”, emprant un altre adhesiu sintètic no greixós.
D’aquesta manera conservem l’aspecte i intenció originals de la obra, però hem eradicat la causa dels danys.
Hi ha una qüestió, però, que no he pogut resoldre per moltes voltes que hi he donat, i és el fet que en un dels cassos la cinta autoadhesiva estava encongida, havent deformat alhora el delineat, que quedava discontinu. Diverses solucions eren possibles, cap d’elles plenament satisfactòria.
Finalment vaig optar per recol·locar la cinta autoadhesiva de nou en una posició on menys línies quedessin interrompudes. Us convido a proposar-ne d’altres… i a opinar!
Agraïments:
Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (CoAC), propietaris de totes les obres aquí mencionades i que em van confiar la seva restauració. Moltes gràcies!
