L’encapsulat com a recurs (desesperat) de restauració
Algunes obres no permeten que els restauradors obtinguem els resultats que voldríem, per molt que ens hi escarrassem.
Aquest és el cas d’un paper vegetal fragmentat, exquisidament dibuixat amb un popurri de retolador, bolígraf i altres tintes altament solubles. Tot plegat, amanit amb muntanyes de cintes adhesives (“celo”) que cohesionaven els fragments i nombrosos estrips. Una obra d’un encant inqüestionable!
Es tracta d’un dibuix tècnic propietat del CoAC (Col·legi d’Arquitectes de Catalunya). Un manuscrit de Fernando Higueras, reconegut arquitecte madrileny l’obra del qual s’exposa ara en l’exposició Fernando Higueras. Desde el origen, al Museu ICO de Madrid. Aquest arquitecte genial (1930-2008) és l’autor d’edificis cabdals de l’arquitectura nacional, sense anar més lluny el de l’IPCE (Instituto del Patrimonio Cultural de España, a Madrid), on he tingut l’ocasió de viure-hi experiències molt reveladores.
El dibuix que se’m demanava restaurar no era del l’IPCE, sinó un esbós del Palau de Montecarlo, per al concurs internacional de 1969. Estava profusament arrugat i els estrips i fragments havien estat intensivament reparats amb celo “d’arquitecte” translúcid. L’adhesiu no era molt visible, si no fos pel fet que havia estat posat tal que les línies del dibuix no coincidien a un costat i a l’altre de l’estrip, així d’impulsiva i abundosa havia estat la prèvia intervenció.
Sigui com sigui, es van treure curosament totes aquestes cintes adhesives (vegeu el vídeo de sota). I després d’això els estrips i parts soltes es van empeltar de nou, aquesta vegada al lloc que corresponia.
Com que el retolador verd era molt soluble en aigua, i el blau ho era molt en alcohol i altres dissolvents, vaig decidir evitar qualsevol adhesiu que tingués un mínim de líquid, i per això vaig triar Filmoplast P, una cinta adhesiva de base acrílica que no s’oxidarà ni esgrogueïrà amb el temps. Aquesta mena d’adhesius no són mai la meva primera opció, però com ja he avançat al títol, estava una mica desesperada amb la facilitat i ampli rang de dissolvents en els que els retoladors i el bolígraf eren solubles.
I per fi, restava aplanar. Això ha resultat ser el més complicat, precisament per la solubilitat dels retoladors i bolígraf en aigua i altres dissolvents. Vaig humitejar localment la obra, en les àrees no pintades, provant d’aplanar-la per tensió amb imants. En debades! tot i que sí que s’allisava, després de treure els imants el paper tornava a arrugar-se. El termini d’entrega s’apropava -ja que la obra forma part de l’exposició- i l’única cosa que se’m va acudir, sent realista, fou la de mantenir la tensió per mitjà d’un sistema de presentació ad hoc, que evitaria que el paper reincidís en les seves pertinaces arrugues.
Per a tal fi vaig preparar unes bandes de paper japonès que vaig encolar a les vores del paper vegetal (vegeu imatge de sota), i després es van passar aquestes bandes a través d’uns talls fets en el cartró de conservació.
Aquests talls també estan distribuïts entorn de l’obra, però separant-se uns dos o tres mil·límetres d’aquesta.
Aplanat per tensió amb imants.
Sistema de presentació per a un paper arrugat.
Aleshores vaig encolar les bandes pel revers de la cartolina amb engrut (vegeu imatge de dalt). Si el dibuix hagués estat rectangular enlloc de tenir aquesta forma capriciosa, les incisions a la cartolina no haurien fet falta[1]. Però aquesta va ser la manera per mantenir la obra com flotant sobre la cartolina alhora que tensant-la lleugerament.
Aquesta cartolina, es pot mantenir com a carpeta de conservació, un cop l’exposició s’hagi acabat, o es pot treure fàcilment tallant les bandes.
No hauria pensat mai que un sistema de presentació em salvaria el tipus en una restauració… però allà està: aneu a veure l’exposició i compareu l’obra amb el seu estat previ, que es mostra cofoi a la coberta del catàleg.
Agraïments:
Fundació ICO, que ha costejat la restauració d’aquest i altres documents de l’exposició; CoAC (Col·legi d’Arquitectes de Catalunya), per confiar-me la restauració de dibuixos preciosos de tota mena i que posen a prova el meu enginy.
Contingut relacionat:
El mateix Fernando ens parla del seu projecte no realitzat en aquest vídeo tan interessant (on es veu el plànol ja bastant atrotinat, però més sencer que quan va arribar al taller):
Notes a peu de pàgina:
[1] Es podria haver posat per sobre la cartolina, i no a través d’ella, de manera similar a com es van muntar els esbossos de Sorolla.
Filtra entrada per:
L’encapsulat com a recurs (desesperat) de restauració
Algunes obres no permeten que els restauradors obtinguem els resultats que voldríem, per molt que ens hi escarrassem.
Aquest és el cas d’un paper vegetal fragmentat, exquisidament dibuixat amb un popurri de retolador, bolígraf i altres tintes altament solubles. Tot plegat, amanit amb muntanyes de cintes adhesives (“celo”) que cohesionaven els fragments i nombrosos estrips. Una obra d’un encant inqüestionable!
Es tracta d’un dibuix tècnic propietat del CoAC (Col·legi d’Arquitectes de Catalunya). Un manuscrit de Fernando Higueras, reconegut arquitecte madrileny l’obra del qual s’exposa ara en l’exposició Fernando Higueras. Desde el origen, al Museu ICO de Madrid. Aquest arquitecte genial (1930-2008) és l’autor d’edificis cabdals de l’arquitectura nacional, sense anar més lluny el de l’IPCE (Instituto del Patrimonio Cultural de España, a Madrid), on he tingut l’ocasió de viure-hi experiències molt reveladores.
El dibuix que se’m demanava restaurar no era del l’IPCE, sinó un esbós del Palau de Montecarlo, per al concurs internacional de 1969. Estava profusament arrugat i els estrips i fragments havien estat intensivament reparats amb celo “d’arquitecte” translúcid. L’adhesiu no era molt visible, si no fos pel fet que havia estat posat tal que les línies del dibuix no coincidien a un costat i a l’altre de l’estrip, així d’impulsiva i abundosa havia estat la prèvia intervenció.
Sigui com sigui, es van treure curosament totes aquestes cintes adhesives (vegeu el vídeo de sota). I després d’això els estrips i parts soltes es van empeltar de nou, aquesta vegada al lloc que corresponia.
Com que el retolador verd era molt soluble en aigua, i el blau ho era molt en alcohol i altres dissolvents, vaig decidir evitar qualsevol adhesiu que tingués un mínim de líquid, i per això vaig triar Filmoplast P, una cinta adhesiva de base acrílica que no s’oxidarà ni esgrogueïrà amb el temps. Aquesta mena d’adhesius no són mai la meva primera opció, però com ja he avançat al títol, estava una mica desesperada amb la facilitat i ampli rang de dissolvents en els que els retoladors i el bolígraf eren solubles.
I per fi, restava aplanar. Això ha resultat ser el més complicat, precisament per la solubilitat dels retoladors i bolígraf en aigua i altres dissolvents. Vaig humitejar localment la obra, en les àrees no pintades, provant d’aplanar-la per tensió amb imants. En debades! tot i que sí que s’allisava, després de treure els imants el paper tornava a arrugar-se. El termini d’entrega s’apropava -ja que la obra forma part de l’exposició- i l’única cosa que se’m va acudir, sent realista, fou la de mantenir la tensió per mitjà d’un sistema de presentació ad hoc, que evitaria que el paper reincidís en les seves pertinaces arrugues.
Per a tal fi vaig preparar unes bandes de paper japonès que vaig encolar a les vores del paper vegetal (vegeu imatge de sota), i després es van passar aquestes bandes a través d’uns talls fets en el cartró de conservació.
Aquests talls també estan distribuïts entorn de l’obra, però separant-se uns dos o tres mil·límetres d’aquesta.
Aplanat per tensió amb imants.
Sistema de presentació per a un paper arrugat.
Aleshores vaig encolar les bandes pel revers de la cartolina amb engrut (vegeu imatge de dalt). Si el dibuix hagués estat rectangular enlloc de tenir aquesta forma capriciosa, les incisions a la cartolina no haurien fet falta[1]. Però aquesta va ser la manera per mantenir la obra com flotant sobre la cartolina alhora que tensant-la lleugerament.
Aquesta cartolina, es pot mantenir com a carpeta de conservació, un cop l’exposició s’hagi acabat, o es pot treure fàcilment tallant les bandes.
No hauria pensat mai que un sistema de presentació em salvaria el tipus en una restauració… però allà està: aneu a veure l’exposició i compareu l’obra amb el seu estat previ, que es mostra cofoi a la coberta del catàleg.
Agraïments:
Fundació ICO, que ha costejat la restauració d’aquest i altres documents de l’exposició; CoAC (Col·legi d’Arquitectes de Catalunya), per confiar-me la restauració de dibuixos preciosos de tota mena i que posen a prova el meu enginy.
Contingut relacionat:
El mateix Fernando ens parla del seu projecte no realitzat en aquest vídeo tan interessant (on es veu el plànol ja bastant atrotinat, però més sencer que quan va arribar al taller):
Notes a peu de pàgina:
[1] Es podria haver posat per sobre la cartolina, i no a través d’ella, de manera similar a com es van muntar els esbossos de Sorolla.
