El retoc: un tabú en la restauració de paper?
El retoc en la restauració, una disciplina canviant
La conservació ha evolucionat molt des dels seus inicis pel què fa a criteris. Des de la restauració que pretenia donar a l’objecte un aspecte que mai no hauria tingut, desenvolupada per Eugène Viollet-Le-Duc al s.XIX, fins a algunes tendències actuals que aspiren a conservar qualsevol afegit a l’objecte amb l’idea que tot és igualment significatiu històricament. Hi ha hagut, i hi ha, una gran diversitat de punts de vista.
Viollet-le-Duc va posar més èmfasi en la recuperació de la idea associada al patrimoni (la seva), més que no pas en la conservació d’aquell bé concret, amb les seves particularitats (edificis, en el seu cas, perquè era arquitecte). Aquest enfocament va dur a Eugène a retratar-se ell mateix com a Sant Tomàs en una de les escultures recreades de la malauradament cremada Nôtre-Dame.
Queda clar, doncs, que el criteri és el més controvertit d’una restauració, i segurament el retoc el que s’enduu la part més complexa dins d’aquesta, perquè té a veure amb la recuperació visual, amb l’aparença que esperem que tingui l’objecte restaurat.
La reintegració en paper, tres exemples de retoc
Tots els restauradors hem d’enfrentar-nos a presa de decisions i a posicionar-nos quant a criteris, i per als de l’especialitat paper hi ha, probablement, l’inconvenient afegit que la reversibilitat en els tractaments no s’aconsegueix de manera tan efectiva com en altres disciplines, si és que mai la reversibilitat absoluta existeix [1].
Aquí teniu tres exemples de retoc en restauració de paper. Alguns són per cobrir taques, o bé llacunes; alguns estan fet sobre l’original i d’altres en un empelt afegit. Alguns pretenen ser el menys visible possible, i d’altres ser percebuts a certa distància. En alguns s’“inventa” la llacuna, mentre que en d’altres no fan falta suposicions tan crítiques. Alguns són totalment reversibles, i d’altres, no tant.
Difícilment em quedo satisfeta del tot en aquesta mena de tractaments (oi que no sóc la única restauradora que per molt que restauri, sempre continuo veient danys en la obra?). I malgrat tot, penso que el retoc ha millorat el resultat final fent-lo més llegible i coherent, cercant de fer-ho en tots els casos de la manera més reversible possible i menys agressiva.
- Exemple 1:
Aquesta pàgina pertany a un llibre sobre l’obra de Dalí, i hi té una dedicatòria en retolador del mateix Dalí al seu propietari (primera foto). La pàgina tenia un pegot de cola prop de la dedicatòria. Vaig treure’l, però aleshores la part encolada es mostrava menys esgrogueïda que la resta, per haver estar protegida de l’oxidació (segona imatge). Disminuir la taca rentant el full no es va considerar per la solubilitat del retolador. La darrera foto es va fer després de retocar amb aquarel·les aquesta reserva d’oxidació, per tal de fer-la el menys visible possible.
- Exemple 2:
Un dibuix de gran format a guaix, bastant brut i degradat. Després de rentar i consolidar, les llacunes es van retocar amb guaix, en un to sensiblement més clar. El retoc pràcticament no es veu mirant la obra completa, però sí quan un se la mira en detall, de prop. Si bé abundants, les llacunes eren molt petites i en cap cas feia falta interpretar les línies del dibuix. No es va considerar aplicar capes barrera perquè les proves provocaven un augment de la intensitat en l’original, i perquè eren molt petites.
(El vídeo té subtítols en català, s’activen fent clic a la icona en forma de cargol -“configuració”-, a sota, a la dreta).
- Exemple 3:
Un altre dibuix a guaix de gran format, amb característiques semblants a l’anterior i tractament similar (neteja humida i consolidació), però en aquest cas el retoc no es va fer sobre l’original sinó als empelts afegits, amb aquarel·les i guaix. En aquesta ocasió el criteri de reintegració ha estat el mimètic (o il·lusionista) en les llacunes més petites i una tinta neutra en la més gran. La restauradora no pretén posar-se al mateix nivell que l’il·lustre Joan Ponç recreant les parts absents; però en aquest dibuix en concret, de línies més aviat caòtiques en tota la superfície, les llacunes s’hi confonien passant a primer cop de vista per pinzellades o tocs de pintura. Al meu parer les llacunes sense retocar creaven més distorsió de l’obra que no pas les mateixes llacunes amb un retoc (de petita magnitud) i que dóna coherència al conjunt. En canvi a la llacuna més gran (cantonada inferior esquerra) “acabar” el dibuix era realment molt complicat (hauria fet falta ser tan agosarat com Viollet-le-Duc). Per això es va reintegrar amb un paper de color semblant al fons (una “tinta neutra”), sense continuar el dibuix. El resultat és suficientment visible perquè l’observador apreciï que es tracta d’una pèrdua al paper, i tot i així no crida l’atenció per sobre del desitjat en la obra.
El retoc és una tema tabú en la restauració de paper?
La restauració de paper i llibres s’acostuma a associar als arxius i biblioteques, i potser per això el retoc s’ha considerat com un aspecte secundari dins el projecte de restauració, si ho comparem, per exemple, amb la restauració de pintura, on el debat sobre l’aspecte que hauria de tenir l’obra restaurada es discuteix obertament. Pot ser que hi hagi un cert pudor en admetre que es retoca, en restauració de paper?
Al meu parer l’aparença d’un objecte històric és sovint quasi tan important com les condicions físico-químiques de la matèria que el sosté. No intervenir-hi pot donar lloc a resultats poc agradosos que afectin negativament la llegibilitat de l’obra, més que no pas amb una retoc que li reportarà coherència. I dono per entès que la reintegració cromàtica o retoc s’ha de fer com a resultat d’un estudi exhaustiu de l’objecte, de la seva funció, el seu significat i el context de la col·lecció al qual pertany, i després d’haver esgotat tot els tractaments previs necessaris (neteja, consolidació, aplicació de capes barrera, etcètera).
Potser aquest sentiment de tabú es deu al paradigma assumit que els tractaments haurien de ser el menys invasius possible (mínima intervenció), cosa que pot donar lloc en la pitjor de les seves accepcions a la passivitat, a la idea que res és prou reversible, prou distingible, prou invisible, prou neutre… mare de Déu! si res és mai prou bo, potser al final seria millor simplement no fer absolutament res. Això comportaria el risc de perdre competències [2] en el retoc, i també el de polaritzar els principis de restauració en els àmbits públic i privat.
Precisament perquè és un tema molt controvertit, s’ha de fer de la millor de les maneres (el més reversible possible, encara que no en un 100%, el més neutre, el menys invasiu, etc.) i per professionals experts. Això hauria de dur a una unificació dels estàndards, enlloc de polaritzar-los. Parlar obertament sobre les qüestions que se’ns presenten quan retoquem o reintegrem en general, només pot dur-nos a una millora de les tècniques i els resultats.
Imagino que estem tots d’acord en que la reintegració de llacunes és un procés que cal considerar cas per cas. Fins i tot si fessim servir programaris per aconseguir que els criteris en el retoc siguin el menys arbitraris possible, el més neutrals possible, sempre hi haurà un factor de bon gust darrera de l’aspecte visual. I aquest gust o criteri només es pot aconseguir amb l’experiència (col·lectiva), la pràctica i un context d’exemples com més ampli millor.
Agraïments:
Ajuntament de Sant Cugat del Vallès per donar-me l’oportunitat de treballar en una obra tan bonica (exemple segon), actualment exposada al Can Quitèria. També als col·leccionistes particulars propietaris de les obres del primer i tercer exemples. Tots ells demanaven una presa de decisions complexa que on l’aspecte visual exigia un resultat acceptable, de manera que la seva restauració ha estat tot un repte i un aprenentatge. Moltes gràcies!
Bibliografia:
Poulsson, Tina Grette: «Retouching of art on paper», de Archetype Books, London (2008). ISBN-10: 1904982131, ISBN-13: 978-1904982135.
Notes a peu de pàgina:
[1] Reversibility – Does it Exist? British Museum Occasional Papers, #135. Andrew Oddy, Sara Carroll. British Museum Press (December 31, 1999). ISBN-13: 978-0861591350, ISBN-10: 0861591356.
[2] Jonathan Ashley-Smith (2016) Losing the edge: the risk of a decline in practical conservation skills, Journal of the Institute of Conservation, 39:2, 119-132, DOI: 10.1080/19455224.2016.1210015 Ashley-Smith també ha comentat ell mateix el seu article en aquesta entrada al web de l’IIC (cliqueu aquí).
Contingut relacionat:
Filtra entrada per:
El retoc: un tabú en la restauració de paper?
El retoc en la restauració, una disciplina canviant
La conservació ha evolucionat molt des dels seus inicis pel què fa a criteris. Des de la restauració que pretenia donar a l’objecte un aspecte que mai no hauria tingut, desenvolupada per Eugène Viollet-Le-Duc al s.XIX, fins a algunes tendències actuals que aspiren a conservar qualsevol afegit a l’objecte amb l’idea que tot és igualment significatiu històricament. Hi ha hagut, i hi ha, una gran diversitat de punts de vista.
Viollet-le-Duc va posar més èmfasi en la recuperació de la idea associada al patrimoni (la seva), més que no pas en la conservació d’aquell bé concret, amb les seves particularitats (edificis, en el seu cas, perquè era arquitecte). Aquest enfocament va dur a Eugène a retratar-se ell mateix com a Sant Tomàs en una de les escultures recreades de la malauradament cremada Nôtre-Dame.
Queda clar, doncs, que el criteri és el més controvertit d’una restauració, i segurament el retoc el que s’enduu la part més complexa dins d’aquesta, perquè té a veure amb la recuperació visual, amb l’aparença que esperem que tingui l’objecte restaurat.
La reintegració en paper, tres exemples de retoc
Tots els restauradors hem d’enfrentar-nos a presa de decisions i a posicionar-nos quant a criteris, i per als de l’especialitat paper hi ha, probablement, l’inconvenient afegit que la reversibilitat en els tractaments no s’aconsegueix de manera tan efectiva com en altres disciplines, si és que mai la reversibilitat absoluta existeix [1].
Aquí teniu tres exemples de retoc en restauració de paper. Alguns són per cobrir taques, o bé llacunes; alguns estan fet sobre l’original i d’altres en un empelt afegit. Alguns pretenen ser el menys visible possible, i d’altres ser percebuts a certa distància. En alguns s’“inventa” la llacuna, mentre que en d’altres no fan falta suposicions tan crítiques. Alguns són totalment reversibles, i d’altres, no tant.
Difícilment em quedo satisfeta del tot en aquesta mena de tractaments (oi que no sóc la única restauradora que per molt que restauri, sempre continuo veient danys en la obra?). I malgrat tot, penso que el retoc ha millorat el resultat final fent-lo més llegible i coherent, cercant de fer-ho en tots els casos de la manera més reversible possible i menys agressiva.
- Exemple 1:
Aquesta pàgina pertany a un llibre sobre l’obra de Dalí, i hi té una dedicatòria en retolador del mateix Dalí al seu propietari (primera foto). La pàgina tenia un pegot de cola prop de la dedicatòria. Vaig treure’l, però aleshores la part encolada es mostrava menys esgrogueïda que la resta, per haver estar protegida de l’oxidació (segona imatge). Disminuir la taca rentant el full no es va considerar per la solubilitat del retolador. La darrera foto es va fer després de retocar amb aquarel·les aquesta reserva d’oxidació, per tal de fer-la el menys visible possible.
- Exemple 2:
Un dibuix de gran format a guaix, bastant brut i degradat. Després de rentar i consolidar, les llacunes es van retocar amb guaix, en un to sensiblement més clar. El retoc pràcticament no es veu mirant la obra completa, però sí quan un se la mira en detall, de prop. Si bé abundants, les llacunes eren molt petites i en cap cas feia falta interpretar les línies del dibuix. No es va considerar aplicar capes barrera perquè les proves provocaven un augment de la intensitat en l’original, i perquè eren molt petites.
(El vídeo té subtítols en català, s’activen fent clic a la icona en forma de cargol -“configuració”-, a sota, a la dreta).
- Exemple 3:
Un altre dibuix a guaix de gran format, amb característiques semblants a l’anterior i tractament similar (neteja humida i consolidació), però en aquest cas el retoc no es va fer sobre l’original sinó als empelts afegits, amb aquarel·les i guaix. En aquesta ocasió el criteri de reintegració ha estat el mimètic (o il·lusionista) en les llacunes més petites i una tinta neutra en la més gran. La restauradora no pretén posar-se al mateix nivell que l’il·lustre Joan Ponç recreant les parts absents; però en aquest dibuix en concret, de línies més aviat caòtiques en tota la superfície, les llacunes s’hi confonien passant a primer cop de vista per pinzellades o tocs de pintura. Al meu parer les llacunes sense retocar creaven més distorsió de l’obra que no pas les mateixes llacunes amb un retoc (de petita magnitud) i que dóna coherència al conjunt. En canvi a la llacuna més gran (cantonada inferior esquerra) “acabar” el dibuix era realment molt complicat (hauria fet falta ser tan agosarat com Viollet-le-Duc). Per això es va reintegrar amb un paper de color semblant al fons (una “tinta neutra”), sense continuar el dibuix. El resultat és suficientment visible perquè l’observador apreciï que es tracta d’una pèrdua al paper, i tot i així no crida l’atenció per sobre del desitjat en la obra.
El retoc és una tema tabú en la restauració de paper?
La restauració de paper i llibres s’acostuma a associar als arxius i biblioteques, i potser per això el retoc s’ha considerat com un aspecte secundari dins el projecte de restauració, si ho comparem, per exemple, amb la restauració de pintura, on el debat sobre l’aspecte que hauria de tenir l’obra restaurada es discuteix obertament. Pot ser que hi hagi un cert pudor en admetre que es retoca, en restauració de paper?
Al meu parer l’aparença d’un objecte històric és sovint quasi tan important com les condicions físico-químiques de la matèria que el sosté. No intervenir-hi pot donar lloc a resultats poc agradosos que afectin negativament la llegibilitat de l’obra, més que no pas amb una retoc que li reportarà coherència. I dono per entès que la reintegració cromàtica o retoc s’ha de fer com a resultat d’un estudi exhaustiu de l’objecte, de la seva funció, el seu significat i el context de la col·lecció al qual pertany, i després d’haver esgotat tot els tractaments previs necessaris (neteja, consolidació, aplicació de capes barrera, etcètera).
Potser aquest sentiment de tabú es deu al paradigma assumit que els tractaments haurien de ser el menys invasius possible (mínima intervenció), cosa que pot donar lloc en la pitjor de les seves accepcions a la passivitat, a la idea que res és prou reversible, prou distingible, prou invisible, prou neutre… mare de Déu! si res és mai prou bo, potser al final seria millor simplement no fer absolutament res. Això comportaria el risc de perdre competències [2] en el retoc, i també el de polaritzar els principis de restauració en els àmbits públic i privat.
Precisament perquè és un tema molt controvertit, s’ha de fer de la millor de les maneres (el més reversible possible, encara que no en un 100%, el més neutre, el menys invasiu, etc.) i per professionals experts. Això hauria de dur a una unificació dels estàndards, enlloc de polaritzar-los. Parlar obertament sobre les qüestions que se’ns presenten quan retoquem o reintegrem en general, només pot dur-nos a una millora de les tècniques i els resultats.
Imagino que estem tots d’acord en que la reintegració de llacunes és un procés que cal considerar cas per cas. Fins i tot si fessim servir programaris per aconseguir que els criteris en el retoc siguin el menys arbitraris possible, el més neutrals possible, sempre hi haurà un factor de bon gust darrera de l’aspecte visual. I aquest gust o criteri només es pot aconseguir amb l’experiència (col·lectiva), la pràctica i un context d’exemples com més ampli millor.
Agraïments:
Ajuntament de Sant Cugat del Vallès per donar-me l’oportunitat de treballar en una obra tan bonica (exemple segon), actualment exposada al Can Quitèria. També als col·leccionistes particulars propietaris de les obres del primer i tercer exemples. Tots ells demanaven una presa de decisions complexa que on l’aspecte visual exigia un resultat acceptable, de manera que la seva restauració ha estat tot un repte i un aprenentatge. Moltes gràcies!
Bibliografia:
Poulsson, Tina Grette: «Retouching of art on paper», de Archetype Books, London (2008). ISBN-10: 1904982131, ISBN-13: 978-1904982135.
Notes a peu de pàgina:
[1] Reversibility – Does it Exist? British Museum Occasional Papers, #135. Andrew Oddy, Sara Carroll. British Museum Press (December 31, 1999). ISBN-13: 978-0861591350, ISBN-10: 0861591356.
[2] Jonathan Ashley-Smith (2016) Losing the edge: the risk of a decline in practical conservation skills, Journal of the Institute of Conservation, 39:2, 119-132, DOI: 10.1080/19455224.2016.1210015 Ashley-Smith també ha comentat ell mateix el seu article en aquesta entrada al web de l’IIC (cliqueu aquí).
