L’Stepan d’I-Bookbinding està fent una sèrie d’entrevistes a enquadernadors i restauradors d’arreu, i l’altre dia va venir de visita -virtual- al taller. Heus ací una mena de jornada de portes obertes, xerrada informal sobre llibres, enquadernacions, restauradors i projectes en marxa. Afegeix-t’hi, que tothom hi és convidat!

Havent vist alguns dels cassos, queda clar que les consideracions ètiques són probablement la tasca més complexa de la restauració de llibres. A sota tres exemples dels de difícil equilibri: el de l’opinió del client vers la pròpia (1), el de mantenir un relligat medieval tant interessant com malmès (2), i el de canviar l’estructura original en llibres en rama, quan és perjudicial per naturalesa (3):

1) Deontologia, o com convèncer el teu client de no guillotinar un llibre que sobresurt al prestatge:

En aquest projecte el client tenia una idea molt clara del què calia fer, i servidora una altra d’igualment sòlida del què no. El propietari ha reunit la col·lecció completa de l’Encyclopédie (la primeríssima, d’Alembert i Diderot): 35 volums. La majoria són primeres edicions (1751), relligades en pasta sencera amb decoració clapejada (cat’s paw (*), o “petjada de gat”), capçades cosides i talls pintats de vermell.
Per a la seva desesperació, dos dels volums eren una vergonyant tercera edició (1759). Però més que no pas dates, jo hi veia les fantàstiques enquadernacions semi-flexibles en pergamí, amb preciosos talls marbrats, guardes a l’engrut, distingides capçades cosides sobre ànima de pergamí i uns marges ben generosos.

Enquadernació semi-flexible en pergamí, talls marbrats, capçades cosides amb nucli de pergamí de les 3eres edicions. Estaven malmeses… però calia sacrificar-les?!

I tanta generositat feia que els llibres fossin força més alts que els seus predecessors de la primera edició, és clar, i per això el col·leccionista insistia en que li guillotinés i re-enquadernés, i tenir així al prestatge un exèrcit d’enciclopèdies ben uniformades i arrenglerades.
Va ser realment difícil persuadir-lo del meu punt de vista: que val més un conjunt desigual amb enquadernacions originals (i meravelloses), que la col·lecció completa amb alguns infiltrats amb vestits contemporanis.

Com que la qüestió principal era l’aparença homogènia del prestatge, va estar d’acord en que ens limitéssim a amagar els volums més grans darrera d’unes sobrecobertes que imitessin les enquadernacions veïnes. La idea no li va desagradar, sense ser tampoc motiu d’exaltació, perquè els llibres continuarien sent més alts, el què vol dir que els talls marbrats romandrien intactes… i la restauradora feliç i amb pau d’esperit!
Encara hi havia un tercer volum més alt, que tenia una enquadernació de principi del s.XX, mig solta. I per a aquesta va ser la restauradora la que va accedir a re-enquadernar-lo imitant les primeres edicions: amb pell decorada, talls pintats i capçades cosides.

Tota aquesta història em recorda l’anècdota d’un enquadernador recentment traspassat, en el que penso sovint quan em quedo encallada en la presa de decisions. Una senyora gran, vídua, li va dur un llibre que havia estat del seu marit i que volia arreglar. La dona tenia la il·lusió de conservar les cobertes, que estaven una mica tronades.
No s’amoïni! Li va dir ell, i cutter en mà va fer uns talls estratègics per desprendre l’enquadernació del cos del llibre. Li allargà les cobertes i li va dir: Vostè conservi les tapes, que jo li enquaderno el llibre com Déu mana.
Sovint envejo aquest enquadernador per tots els mals de cap que mai va tenir, guillotinant la complexitat com qui talla el nus gordià (**). Un pensament salomònic que difícilment té cabuda en el cap d’un restaurador!

2) En el cas d’aquesta enquadernació flexible en pergamí vam procedir una mica com l’esmentat enquadernador, substituint els elements originals del cosit medieval enrotllat, que es van retornar a part (això sí, en un estoig ben glamurós): el trosset escàs del reforç extern en pell, els reforços interns en pergamí, i el cosit de pergamí enrotllat.

3) Molt a contracor, fem un canvi estructural important en les enquadernacions en rama: articulant un “llom” originalment ple, en ares de la funcionalitat del llibre i conservació del llom:

Notes a peu de pàgina:

(*): Cat’s paw és una variant de la decoració en pasta espanyola. El jaspiat o clapejat recorda les petjades d’un gat, i es fa tamponant sumac (sulfat de ferro) sobre la pell, generalment badana de corder o d’ovella. Vegeu aquí una molt bona explicació de la tècnica del cat’s paw (en anglès) o també una de la més genèrica pasta espanyola. I aquí diversos exemples del clapejat de petjada de gat (ho anomeno així però realment no he sabut trobar la correspondència de l’expressió anglesa). Referència: Roberts & Etherington. Bookbinding and the conservation of books. Library of Congress (1982).

(**): Segons la llegenda grega, aquell qui desfés el nus de Gòrdion conqueriria Orient. Molts savis ho van intentar sense èxit, fins que va venir Alexandre el magne i el va tallar amb una espasa, dient “és el mateix tallar-lo que deslligar-lo”.

Agraïments i dedicatòria:

Estic molt agraïda a l’Stepan Chizhov d’I-Bookbinding per la meravellosa entrevista i per la seva paciència editant el vídeo. Moltíssimes gràcies!

Agraeixo també als propietaris dels llibres la seva confiança en l’encàrrec, i que permetin que se’n mostrin les imatges (Biblioteca de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona – Universitat Politècnica de Catalunya, Arxiu Municipal de Figueres, Arxiu Comarcal del Baix Ebre i els col·leccionistes privats propietaris del dibuix, gravat i molt especialment, l’enciclopèdia, per posar-me a prova i alhora permetre el diàleg).

Vist que parlem d’ètica professional, seria inconsistent no reconèixer els mèrits de tothom qui ha treballat en la restauració dels llibres que es mostren a l’entrevista: Kristiina Mosel (enciclopèdia en pergamí), Clàudia Callau (sobrecobertes de les enciclopèdies i la re-enquadernada), Maria Correa (enquadernació medieval flexible en pergamí i padrons), Sandra Vílchez (padrons), Pere Sacot (enquadernació dels padrons i el daurat dels teixells de les enciclopèdies), i SeHee Song (tots els llibres que es veuen al vídeo, excepte les enciclopèdies).

Li dedico aquesta entrada a la Se Hee, excel·lent restauradora coreana. D’entre la sempre difícil presa de decisions, aquesta dedicatòria ha sorgit sense dubtar un segon. Perque li interessen les qüestions deontològiques, perquè ha treballat en pràcticament tots els llibres que surten a l’entrevista, i sobretot perquè ha estat un plaer tenir-la al taller. Se’t troba a faltar, Se-Hee!