El paper ceba: història, usos, composició i restauració
El paper de ceba és, o no és, un paper vegetal? Això em preguntava la primera vegada que se’m va posar davant la taula un paper ceba per a restaurar. No eren ni la classificació ni la nomenclatura el què em preocupava, sinó el poder anticipar les adversitats a les que m’enfrontaria durant el tractament de restauració.
Característiques del paper ceba
Encara avui no goso respondre perquè no hi ha consens, però podem dir sense por a errar que el paper ceba és molt prim i transparent… i que no està fet de cebes! El nom li ve per la similitud amb les làmines finíssimes i transparents de la hortalissa. Està clar que la nomenclatura és interpretable i no sempre contribueix a una major comprensió de la matèria. I tant se val com en diguem o com l’agrupem si no comprenem el seu comportament, ja sigui per a conservar-lo o restaurar-lo.
En el darrer exemplar que he hagut de restaurar l’única certesa que tenia ha estat que -en efecte- era un paper ceba, ratificació donada per la marca d’aigua, que ho deia ben clar: “Paper de ceba Edgeworth. Pasta de draps. Fàbrica de paper de Valley, EE.UU.”
És una bona excusa per posar en comú el què he trobat sobre el paper ceba i potser dissipar algun dubte. O qui sap, fer saltar alguna puntualització? Que ningú es contingui perquè m’interessa el tema: les aportacions són benvingudes!
Marca d’aigua del paper ceba fotografiada amb llum transmesa. Edgeworth Onion Skin. Rag content. Valley Paper Co. USA (“Paper de ceba Edgeworth. Pasta de draps. Fàbrica de paper de Valley, EE.UU.”).
Segons les referències generals és, a més de prim i translúcid, un paper resistent i de gran durabilitat (1). L’equiparació amb el paper vegetal li ve de l’evident semblança, i per això també el podem fer servir per a calcar. En la meva opinió, comparteix a més el comportament davant l’aigua, que és previsiblement diabòlic, com una mena paper gremlin.
Història
Hauria volgut trobar més concreció en l’origen del paper ceba, que sembla que es va començar a fabricar a mitjan s. XIX. L’avenç i especialització en la indústria afegits a la creixent demanda de papers per a l’àmbit administratiu haurien estat la raó de la seva producció, plenament industrial. Es va comercialitzar bastament entre 1920 i 1970. Però, qui sap si hi va haver algun desencadenant concret? Algú que trobés avantatges escrivint en un paper de fumar i explotés la idea amb variacions? …que no hagués estat l’espia Mata Hari?!
Deixant la imaginació a banda, un dels productors més antics que he trobat per la xarxa és l’Esleeck Manufacturer Co. (1898-1987), que es va especialitzar en la fabricació de paper ceba (2). A la Biblioteca Amherst de la Universitat de Massachussets s’hi conserva més d’un metre lineal de documentació d’aquesta empresa, que espera silenciosa que algú en desvetlli els secrets. Si Esleeck no van ser els primers de fabricar-ne a EE.UU., estic convençuda que entre la seva paperassa administrativa s’hi esmenta l’artífex del seu producte estrella.
Però també he trobat exemples de quilòmetre zero, com ara el paper “onion skin Barcino”, del que hi ha fotos més endavant. I el paper Barcino em fa tornar als papers de fumar. Resulta que els primers daten del s. XVIII (3) i s’anomenaven paper català, o paper de Barcelona (o sigui, la romana Barcino) perquè es van començar a fabricar a Catalunya i d’allà es van exportar a les amèriques (4) . La producció de paper ceba devia propiciar-se per una indústria que enginyava solucions a les demandes del moment, àvida de produir nous productes amb els que comercialitzar. Potser Mata Hari no hi va tenir res a veure, però el vincle entre els dos papers no és tan rocambolesc. Fos com fos, està també pendent la datació del paper ceba a Europa, i, traiem pit! ja que el paper es va introduir a Occident precisament pel corredor Mediterrani.
Usos i aplicacions
La seva lleugeresa, finor, transparència, resistència i durabilitat l’han fet molt valuós per a usos molt concrets.
Per exemple la còpia i duplicat de manuscrits i sobretot d’escrits a màquina. La finor del paper permetia transferir la pressió sobre el paper carbó i el paper duplicat (un altre paper ceba) amb precisió, i era prou resistent com per no foradar-se a cop de tecla metàl·lica. Podien arribar a fer-se simultàniament fins a 5 còpies mecanoscrites, intercalant més parells de papers carbó i ceba, el què explica perquè calia que fos un paper tan prim. Per cert: sabíeu que el “cc” (en còpia) dels correus electrònics ve precisament de carbon copy (o sigui paper carbó, o paper còpia)? (5).
Procés de còpia amb màquina d’escriure, intercalant un paper carbó (en negre o blau fosc, al mig) entre dos fulls de paper ceba. Foto: Richard Polt.
Bona part de la documentació d’empresa en aquesta època és en aquest suport. En tant que lleuger, prim i perdurable, és el suport ideal de la documentació d’arxiu no efímera, economitzant espai, pes i futurs maldecaps de conservació al dipòsit d’arxiu.
Per la seva lleugeresa també es va utilitzar molt en l’enviament de correspondència aèria (quan el correu era físicament en paper i no uns bytes incorporis). La finor tanmateix no és tot avantatges, perquè només permet escriure o dibuixar per una cara i també perquè resulta impracticable en la majoria de processos d’impressió.
Bloc de fulls de paper ceba “Barcino” per a correu aeri. Foto: Lola Espinosa (oficio-blog.blogspot).
Marca d’aigua en paper ceba Barcino, aquest també per a ús de correu aeri. Foto: watermarks.info
La transparència ha estat explotada per tot allò que tingui a veure amb els calcs, com els plànols i dibuixos tècnics o com per exemple l’antic procés de fer pel·lícules de dibuixos animats, que va arribar a anomernar-se onionskinning (gerundi de l’anglès onion skin, que vol dir literalment pell de ceba, o “paper ceba” en el context del disseny gràfic).
Plànol abans (esquerra) i després (dreta) de restaurar, amb les maleïdes cintes adhesives que han tacat el paper per oxidació de l’adhesiu gras. Per desgràcia el delineat del dibuix era sobre de la cinta adhesiva, que es va treure, retirar l’adhesiu gras i tornar a posar reemplaçant l’adhesiu.
Projecte de les Escoles Pies de l’arquitecte Barba Corsini, c. 1960. En paper ceba delineat a llapis de grafit.
John M. Lounsbery (1911-1976) dels estudis Walt Disney creant animacions sobre la taula de llum (el cercle de sota). Font: Disney.fandom.
I la resistència mecànica i rigidesa, afegides al reduït gramatge el fan també ideal per a plegar el paper tot fent objectes en tres dimensions, la tècnica japonesa de l’Origami. Al restaurador que no se’n surti amb l’aplanat del paper ceba, sempre li queda fer-ne un avionet i retornar-lo al client amb la nova funcionalitat voladora, si és que la funció original restaurada no és prou reeixida!
Origami: avioneta d’hèlix en paper ceba de dos colors, per Seiji Nishikawa. Foto: Gilad’s Origami place.
I en l’edició de llibres el trobem sovint com a full protector davant les il·lustracions o gravats. Com que és tan prim quasi sempre s’hi fan plecs, i com que està en contacte amb tintes grasses d’impressió, tampoc és rar que estigui molt enfosquit degut a la oxidació d’aquestes. O a la del paper veí, si era de menor qualitat.
També el trobem fent de sobrecoberta de llibres, sobretot en edicions d’art més modernes. En aquests cassos és més transparent (i més brillant) per a poder gaudir del disseny de la coberta o, si més no, llegir la portada.
Paper de protecció de les il·lustracions en llibre de l’any 1900. Si els papers veïns no són de bona qualitat, el paper acaba oxidant-se, com en aquet cas. El paper és translúcid, però no especialment setinat, molt probablement un paper ceba. Col·lecció particular.
“Flux de l’aimant”, llibre d’artista de Joan Miró i René Char, 1964. Sobrecoberta translúcida en paper molt setinat o brillant, probable paper ceba.
Característiques
Qualitats i composició
Hi ha diferents qualitats de paper ceba, que com s’ha dit és en general mitja – alta. La millor qualitat la trobem quan la pasta paperera és de fibres tèxtils (cotó o lli). Aquesta categoria s’indicava; si deia només “pasta de draps” implicava que contenia com a mínim un 25% de fibres de cotó (1). Si el percentatge era major també es feia valdre especificant-ho (“100% cotó”, per exemple, o el què s’escaigués). No cal dir que si el contingut és de fibres de qualitat, la polpa resultant és, a més, de major durabilitat i permanència. En els papers de categoria inferior la resta de polpa seria de fusta tractada químicament per eliminar la lignina de la fusta -que té molt mal envelliment- i potser blanquejar-la.
Capsa de paper ceba Esleeck, dels anys 60. Acabat ondulat (cockle), gruix 34 gr/m2, mida carta. Aquest paper té un 100% de fibres de cotó (100% cotton content) i era rabiosament blanc (fluorescent white). Foto: TailoredChaos (Etsy.com).
Marca d’aigua en paper ceba Esleeck, dels anys 60. Aquest paper té un 100% de fibres de cotó (100% cotton content). Foto: TailoredChaos (Etsy.com).
Capsa de paper ceba Esleeck, dels anys 60. Acabat ondulat (cockle). Foto: TailoredChaos (Etsy.com).
Característiques físiques
El contingut en fibres de draps és el que proveeix al paper ceba de la seva notable resistència mecànica. Fa possible escriure-hi a màquina i plegar-lo profusament en l’origami, perque m’entengueu. Això malgrat el seu escàs gruix (entre 9 i 35 g/m2, orientativament), i tenint en compte que per tal que el paper sigui tan fi cal un triturat intensiu de les fibres durant la formació de la pasta paperera. Recentment vaig sentir dir a un moliner de paper que el trinxat prolongat de les fibres debilita la fibra alhora que enforteix el paper, ja que el desfibril·lat afavoreix la formació d’enllaços amb les fibres veïnes, més que no pas les escurça. I és ben bé així, perquè el paper ceba té -al meu parer- major resistència a l’estrip que altres papers vegetals, que fins i tot sent més gruixuts són extremadament vulnerables a l’estrip en el sentit de fibra. En contrapartida, acostuma a ser menys transparent que aquests altres papers vegetals. Es podria dir que paper ceba és com un paper vegetal menys evolucionat, o el seu precedent tecnològic. La compacitat entre fibres és menor i conseqüentment, menys transparent i més porós que el paper vegetal (en termes generals).
Aprestos i acabat
Els aprestos podien ser diversos: gelatina, engrut (6), colofònia o altres (1); i l’acabat podia ser rugós o llis. Si en la darrera fase de producció es deixava assecar sense tensió, la superfície quedava més porosa i lleument ondulada. Aquest acabat en anglès s’anomena cockle (escopinya), en al·lusió a la superfície ondulada del mol·lusc. Per a l’acabat llis (smooth), fa falta un calandratge addicional a la fase d’assecat -el súpercalandratge- (1). La pressió en calent redueix els espais buits entre fibres donant com a resultat un paper ceba més transparent, i fins i tot brillant. Per a mi aquests són més difícils de distingir d’un paper vegetal pròpiament dit, sobretot si el seu contingut en pasta de draps és exigu o directament nul.
L’acabat determina en gran mesura com serà l’escriptura: si és més porós la tinta s’absorbirà (assecarà) ràpidament. Per això tots els exemples que mostro aquí de paper per a escriure, ja sigui a màquina o mà, són d’acabat rugós. Una superfície molt setinada o fins i tot brillant tindrà com a contrapartida una major definició en el traç o àrea entintada. Si aconseguim que el paper no es deformi degut a la humitat de la tinta, ni emborronar-lo accidentalment mentre aquesta encara no s’ha assecat, en aquest cas ideal, la tinta es dispersarà menys en els fibres i quedarà més ben definida. En l’exemple de la camisa en el llibre d’artista, que és d’acabat molt llis, el paper no està escrit ni imprès, és la coberta del llibre la que ho està.
Comportament i analogies amb els papers vegetals
Són principalment aquestes propietats físiques (la llargada -o no- de les fibres i la compacitat entre elles) el què determina el comportament del paper davant l’aigua. El paper ceba (i molts papers vegetals) es dilata molt més que en un paper “normal”, i l’assecat per oreig, a l’aire, pronostica el pitjor dels resultats perquè en evaporar-se l’aigua es torna a encongir descontroladament, o no com nosaltres voldríem.
Si agrupem els papers vegetals per la manera com s’obté la translucidesa, a grans trets podríem fer tres seccions(7): La primera, els “naturals”, serien aquells on la transparència s’aconsegueix de manera mecànica, ja sigui tallant molt les fibres, o mitjançant una gran pressió del calandrat o les dues coses alhora. En la segona la transparència s’aconsegueix per tractament químic de la polpa de paper, que pateix una mena de digestió química que transforma la cel·lulosa en un subproducte col·loidal. Aquest tractament químic no té a veure amb la des-lignificació de la polpa de fusta i per tant el paper ceba (amb pasta de fusta o sense) no té res a veure amb aquest segon grup. A la tercera secció la transparència s’aconsegueix per impregnació d’un vernís, (8) i també queda força lluny de les propietats del paper ceba.
En conclusió, si el paper ceba fos un paper vegetal, estaria dins el primer grup, en tant com la transparència és deguda a l’acció mecànica (el calandratge i el triturat). La diferència principal entre aquest i els naturals, és la llargada de les fibres de draps, o el què es el mateix, la menor intensitat del triturat de les fibres papereres.
Restauració d’un paper ceba amb cal·ligrafia abstracta de Hidai
El paper que ha motivat l’entrada al blog és d’una impressió en paper ceba de l’any 68, la reproducció d’una cal·ligrafia abstracta de Hidai, un artista que als anys 70 va sacsejar la tradició milenaria japonesa tot posant la cal·ligrafia a primera línia del l’avantguarda artística. Com he dit al principi, la meva recerca no és desinteressada, perquè el sol fet que l’imprès fos en aquest suport ja em va semblar de per si sorprenent. Si bé és cert que el paper ceba no és ideal per a qualsevol tècnica d’impressió per ser massa prim, sí que s’ha utilitzat en edicions artístiques especialitzades. Imagino que en aquest cas amb la voluntat d’imitar l’aspecte volàtil dels papers japonesos.
Paper de ceba abans de la restauració (a baix) i després de la restauració (a dalt).
Tenia arrugues, oxidació, una cinta adhesiva a la cantonada inferior dreta, taques, estrips, i els marges rebregats. S’han afegit unes bandes de paper als costats per al muntatge de l’emmarcat.
L’aparença i acabat del paper ceba imprès és important. Encara que en pràcticament tots els exemples mostrats fins ara l’acabat és rugós i ondulat (cockled), el paper ceba no necessàriament havia de ser així. Les impressions artístiques, per exemple, eren d’acabat llis, perquè una superfície irregular no permetria la definició que demana una reproducció de qualitat.
Quant a la tècnica d’impressió, i tornant al gravat de Hidai, les que podien haver estat més probables per haver-se utilitzat en aquest suport i context, serien:
- El ciclostil, que es va fer servir molt per a fer còpies de baixa qualitat d’imatge, i que clarament no és el cas perquè la definició del puntejat és alta (a diferència de l’efecte difós del ciclostil, que s’estampa per mitjà de l’estergit a través d’una tela). Es feia servir més a nivell intern en l’àmbit escolar i d’empresa, que no pas per a publicacions professionals.
- Impressió tipogràfica -en relleu- de semitons (letterpress halftone), que funcionaria si fa no fa com la màquina d’escriure: una peça metàl·lica en relleu entintada que s’aplica a pressió sobre el paper. El repte sobre paper el ceba seria la deformació del paper deguda a la pressió i que la tinta trigués massa en secar sobre una superfície tan llisa, tacant la superfície.
- Impressió òfset (litografia en semitons fotomecànica). La impressió òfset permet imprimir sobre el paper ceba sense pressió directa, evitant així el risc de deformacions. Els punts de diferents diàmetres fan l’efecte de les ombres. I en aquest cas fins i tot són capaços de reproduir les fines arrugues de paper origen, com mostra la foto de sota.
Paper de ceba abans de la restauració (a baix) i després de la restauració (a dalt). Prop de l’estrip i gairebé paral·lel a l’esquinçat s’aprecien unes línies més fosques que reprodueixen les arrugues del paper original, segurament finíssim. La reproducció, molt probablement litografia òfset, aconsegueix les ombres i grisos a base de punts de diferents diàmetres. El paper que veiem, el de la reproducció, tenia les seves pròpies arrugues, oxidació, una cinta adhesiva, taques, estrips i els marges rebregats. S’han afegit unes bandes de paper als costats per al muntatge de l’emmarcat.
El tractament de restauració va consistir en:
- Treure la cinta adhesiva amb dissolvent.
- Fer una neteja humida, per immersió i també tractament amb quelants (triamoni citrat).
- Seguidament es va desacidificar amb hidròxid de calci i en aquest estadi es va fer un blanqueig solar. S’havia comprovat amb anterioritat que el paper no tenia lignina, amb la prova de floroglucinol (és destructiva, sí).
- Assecat per oreig.
- Consolidació: empeltat d’estrips i laminació pel revers amb paper japó de 5 grams, tot adherit amb engrut. Aplanat en pes.
- Afegit de les bandes de paper japó per a subjectar al passe-partout (adherides amb engrut).
El cas que aquí us mostro devia tenir un alt percentatge de fibres de cotó, si no la totalitat, perque el resultat del tractament químic i del blanqueig solar van ser molt efectius. Uns resultats de diferència tan marcada acostumen a requerir més esforços quan la pasta és de fibres de menor qualitat. La comprovació de l’absència de lignina es va fer en un trosset petitíssim de les vores rebregades, al que se li va fer la prova de floroglucinol.
En qualsevol cas, restaurar un imprès sol ser més relaxat que no pas un manuscrit… si no fos perquè es tracta d’un paper ceba, és clar! La delicadesa de treballar en la reconstrucció de les vores rebregades, estrips i treure les maleïdes cintes adhesives demana una bona dosi de paciència. I més encara el tractament humit, que fa que el paper es dilati enormement, per a contraure’s de nou en secar.
Al paper restaurat se li van posar quatre bandes de paper japonès per muntar-lo sobre una cartolina de conservació, emmarcar-lo i gaudir-lo molts anys més!
Notes a peu de pàgina
(1): ROBERTS, Matt T.; ETHERINGTON, Don (1982): Bookbinding and the Conservation of Books. A Dictionary of Descriptive Terminology.
Onion skin
A durable lightweight paper that is thin and usually nearly transparent—so called because of its resemblance to the dry outer skin of an onion. It is used for making duplicate copies of typewritten material, permanent records where low bulk is important, and for airmail correspondence. It is produced entirely from cotton fibers, bleached chemical wood pulps, or combinations of these. The fibers of the paper are long and the paper is sized with rosin, starch or glue; it is usually supercalendered or plated to a high finish, or is given a cockle finish. Basis weights range from 7 to 10 pounds (17 x 22 — 500).
(2): Biblioteca Amherst de la Universitat de Massachussets (consultat el 8 de febrer de 2025).
Esleeck Manufacturing Company Record (1898-1987). Call no.: MS 505
A manufacturing firm specializing in the production of onion skin paper, the Esleeck Manufacturing Company was established in 1898 as the Monadnock Paper Co. The principal owners, Augustine W. Esleeck and Alfred T. Judd, had worked together with the Valley Paper Mills of Holyoke, Mass., but when striking out on their own, moved to Turners Falls, believing the town to be the ideal location for a mil. Changing their name to Esleeck Manufacturing Co. in 1901, the firm sought to be a good neighbor, using local labor and products from local firms in their manufacturing. After more than 100 years of continuous operation, the company was purchased by Southworth Co. in 2006.
The collection consists chiefly of financial records, but also includes three minute books from 1898-1961 that capture the the company’s early history, as well as a memorial history of the company written by a long-term employee in 1954.
(3): La creació Catalana de la cigarreta article del blog El Gat Saberut (consultat l’11 de febrer de 2025). Molt i molt recomanable!!
(4): GUTIÉRREZ-POCH, Miquel (2006). “Tout le monde fume en Espagne”. La producción de papel de fumar en España: un dinamismo singular, 1750-1936. Cap. 16. Tabaco e Historia Económica. Estudios sobre fiscalidad, consumo y empresa (siglos XVII-XX). Editors: Luis Alonso Álvarez, Lina Gálvez Muñoz i Santiago de Luxán. Publicat per Fundación Altadis.
(5): Fil de @CulturalTutor del 24 de març 2023, a X. Molt interesant!
(6): AIC Conservation-Wiki (consultat el 8 de febrer de 2025).
Original Sizing Agents – Gelatin […]
Contemporary cotton bond paper, onion skin and ledger papers are produced by surface sizing with gelatin or starch and winding into a roll. The roll is left for some time and the moist size is distributed throughout the sheet. The paper is fed through an air drier without tension to yield the strength, hardness and characteristic surface.
(7): WILSON, Helen (2015): A decision framework for the preservation of transparent papers, Journal of the Institute of Conservation. DOI: 10.1080/19455224.2014.999005
(8): UDINA, Rita (2021). Calcos y transparencias, papeles para copiar. Cap. 2. Papeles en el Balcón. Universidad de Granada. pp. 41-67.
Apunts del blog relacionats:
Filtra entrada per:
El paper ceba: història, usos, composició i restauració
El paper de ceba és, o no és, un paper vegetal? Això em preguntava la primera vegada que se’m va posar davant la taula un paper ceba per a restaurar. No eren ni la classificació ni la nomenclatura el què em preocupava, sinó el poder anticipar les adversitats a les que m’enfrontaria durant el tractament de restauració.
Característiques del paper ceba
Encara avui no goso respondre perquè no hi ha consens, però podem dir sense por a errar que el paper ceba és molt prim i transparent… i que no està fet de cebes! El nom li ve per la similitud amb les làmines finíssimes i transparents de la hortalissa. Està clar que la nomenclatura és interpretable i no sempre contribueix a una major comprensió de la matèria. I tant se val com en diguem o com l’agrupem si no comprenem el seu comportament, ja sigui per a conservar-lo o restaurar-lo.
En el darrer exemplar que he hagut de restaurar l’única certesa que tenia ha estat que -en efecte- era un paper ceba, ratificació donada per la marca d’aigua, que ho deia ben clar: “Paper de ceba Edgeworth. Pasta de draps. Fàbrica de paper de Valley, EE.UU.”
És una bona excusa per posar en comú el què he trobat sobre el paper ceba i potser dissipar algun dubte. O qui sap, fer saltar alguna puntualització? Que ningú es contingui perquè m’interessa el tema: les aportacions són benvingudes!
Marca d’aigua del paper ceba fotografiada amb llum transmesa. Edgeworth Onion Skin. Rag content. Valley Paper Co. USA (“Paper de ceba Edgeworth. Pasta de draps. Fàbrica de paper de Valley, EE.UU.”).
Segons les referències generals és, a més de prim i translúcid, un paper resistent i de gran durabilitat (1). L’equiparació amb el paper vegetal li ve de l’evident semblança, i per això també el podem fer servir per a calcar. En la meva opinió, comparteix a més el comportament davant l’aigua, que és previsiblement diabòlic, com una mena paper gremlin.
Història
Hauria volgut trobar més concreció en l’origen del paper ceba, que sembla que es va començar a fabricar a mitjan s. XIX. L’avenç i especialització en la indústria afegits a la creixent demanda de papers per a l’àmbit administratiu haurien estat la raó de la seva producció, plenament industrial. Es va comercialitzar bastament entre 1920 i 1970. Però, qui sap si hi va haver algun desencadenant concret? Algú que trobés avantatges escrivint en un paper de fumar i explotés la idea amb variacions? …que no hagués estat l’espia Mata Hari?!
Deixant la imaginació a banda, un dels productors més antics que he trobat per la xarxa és l’Esleeck Manufacturer Co. (1898-1987), que es va especialitzar en la fabricació de paper ceba (2). A la Biblioteca Amherst de la Universitat de Massachussets s’hi conserva més d’un metre lineal de documentació d’aquesta empresa, que espera silenciosa que algú en desvetlli els secrets. Si Esleeck no van ser els primers de fabricar-ne a EE.UU., estic convençuda que entre la seva paperassa administrativa s’hi esmenta l’artífex del seu producte estrella.
Però també he trobat exemples de quilòmetre zero, com ara el paper “onion skin Barcino”, del que hi ha fotos més endavant. I el paper Barcino em fa tornar als papers de fumar. Resulta que els primers daten del s. XVIII (3) i s’anomenaven paper català, o paper de Barcelona (o sigui, la romana Barcino) perquè es van començar a fabricar a Catalunya i d’allà es van exportar a les amèriques (4) . La producció de paper ceba devia propiciar-se per una indústria que enginyava solucions a les demandes del moment, àvida de produir nous productes amb els que comercialitzar. Potser Mata Hari no hi va tenir res a veure, però el vincle entre els dos papers no és tan rocambolesc. Fos com fos, està també pendent la datació del paper ceba a Europa, i, traiem pit! ja que el paper es va introduir a Occident precisament pel corredor Mediterrani.
Usos i aplicacions
La seva lleugeresa, finor, transparència, resistència i durabilitat l’han fet molt valuós per a usos molt concrets.
Per exemple la còpia i duplicat de manuscrits i sobretot d’escrits a màquina. La finor del paper permetia transferir la pressió sobre el paper carbó i el paper duplicat (un altre paper ceba) amb precisió, i era prou resistent com per no foradar-se a cop de tecla metàl·lica. Podien arribar a fer-se simultàniament fins a 5 còpies mecanoscrites, intercalant més parells de papers carbó i ceba, el què explica perquè calia que fos un paper tan prim. Per cert: sabíeu que el “cc” (en còpia) dels correus electrònics ve precisament de carbon copy (o sigui paper carbó, o paper còpia)? (5).
Procés de còpia amb màquina d’escriure, intercalant un paper carbó (en negre o blau fosc, al mig) entre dos fulls de paper ceba. Foto: Richard Polt.
Bona part de la documentació d’empresa en aquesta època és en aquest suport. En tant que lleuger, prim i perdurable, és el suport ideal de la documentació d’arxiu no efímera, economitzant espai, pes i futurs maldecaps de conservació al dipòsit d’arxiu.
Per la seva lleugeresa també es va utilitzar molt en l’enviament de correspondència aèria (quan el correu era físicament en paper i no uns bytes incorporis). La finor tanmateix no és tot avantatges, perquè només permet escriure o dibuixar per una cara i també perquè resulta impracticable en la majoria de processos d’impressió.
Bloc de fulls de paper ceba “Barcino” per a correu aeri. Foto: Lola Espinosa (oficio-blog.blogspot).
Marca d’aigua en paper ceba Barcino, aquest també per a ús de correu aeri. Foto: watermarks.info
La transparència ha estat explotada per tot allò que tingui a veure amb els calcs, com els plànols i dibuixos tècnics o com per exemple l’antic procés de fer pel·lícules de dibuixos animats, que va arribar a anomernar-se onionskinning (gerundi de l’anglès onion skin, que vol dir literalment pell de ceba, o “paper ceba” en el context del disseny gràfic).
Plànol abans (esquerra) i després (dreta) de restaurar, amb les maleïdes cintes adhesives que han tacat el paper per oxidació de l’adhesiu gras. Per desgràcia el delineat del dibuix era sobre de la cinta adhesiva, que es va treure, retirar l’adhesiu gras i tornar a posar reemplaçant l’adhesiu.
Projecte de les Escoles Pies de l’arquitecte Barba Corsini, c. 1960. En paper ceba delineat a llapis de grafit.
John M. Lounsbery (1911-1976) dels estudis Walt Disney creant animacions sobre la taula de llum (el cercle de sota). Font: Disney.fandom.
I la resistència mecànica i rigidesa, afegides al reduït gramatge el fan també ideal per a plegar el paper tot fent objectes en tres dimensions, la tècnica japonesa de l’Origami. Al restaurador que no se’n surti amb l’aplanat del paper ceba, sempre li queda fer-ne un avionet i retornar-lo al client amb la nova funcionalitat voladora, si és que la funció original restaurada no és prou reeixida!
Origami: avioneta d’hèlix en paper ceba de dos colors, per Seiji Nishikawa. Foto: Gilad’s Origami place.
I en l’edició de llibres el trobem sovint com a full protector davant les il·lustracions o gravats. Com que és tan prim quasi sempre s’hi fan plecs, i com que està en contacte amb tintes grasses d’impressió, tampoc és rar que estigui molt enfosquit degut a la oxidació d’aquestes. O a la del paper veí, si era de menor qualitat.
També el trobem fent de sobrecoberta de llibres, sobretot en edicions d’art més modernes. En aquests cassos és més transparent (i més brillant) per a poder gaudir del disseny de la coberta o, si més no, llegir la portada.
Paper de protecció de les il·lustracions en llibre de l’any 1900. Si els papers veïns no són de bona qualitat, el paper acaba oxidant-se, com en aquet cas. El paper és translúcid, però no especialment setinat, molt probablement un paper ceba. Col·lecció particular.
“Flux de l’aimant”, llibre d’artista de Joan Miró i René Char, 1964. Sobrecoberta translúcida en paper molt setinat o brillant, probable paper ceba.
Característiques
Qualitats i composició
Hi ha diferents qualitats de paper ceba, que com s’ha dit és en general mitja – alta. La millor qualitat la trobem quan la pasta paperera és de fibres tèxtils (cotó o lli). Aquesta categoria s’indicava; si deia només “pasta de draps” implicava que contenia com a mínim un 25% de fibres de cotó (1). Si el percentatge era major també es feia valdre especificant-ho (“100% cotó”, per exemple, o el què s’escaigués). No cal dir que si el contingut és de fibres de qualitat, la polpa resultant és, a més, de major durabilitat i permanència. En els papers de categoria inferior la resta de polpa seria de fusta tractada químicament per eliminar la lignina de la fusta -que té molt mal envelliment- i potser blanquejar-la.
Capsa de paper ceba Esleeck, dels anys 60. Acabat ondulat (cockle), gruix 34 gr/m2, mida carta. Aquest paper té un 100% de fibres de cotó (100% cotton content) i era rabiosament blanc (fluorescent white). Foto: TailoredChaos (Etsy.com).
Marca d’aigua en paper ceba Esleeck, dels anys 60. Aquest paper té un 100% de fibres de cotó (100% cotton content). Foto: TailoredChaos (Etsy.com).
Capsa de paper ceba Esleeck, dels anys 60. Acabat ondulat (cockle). Foto: TailoredChaos (Etsy.com).
Característiques físiques
El contingut en fibres de draps és el que proveeix al paper ceba de la seva notable resistència mecànica. Fa possible escriure-hi a màquina i plegar-lo profusament en l’origami, perque m’entengueu. Això malgrat el seu escàs gruix (entre 9 i 35 g/m2, orientativament), i tenint en compte que per tal que el paper sigui tan fi cal un triturat intensiu de les fibres durant la formació de la pasta paperera. Recentment vaig sentir dir a un moliner de paper que el trinxat prolongat de les fibres debilita la fibra alhora que enforteix el paper, ja que el desfibril·lat afavoreix la formació d’enllaços amb les fibres veïnes, més que no pas les escurça. I és ben bé així, perquè el paper ceba té -al meu parer- major resistència a l’estrip que altres papers vegetals, que fins i tot sent més gruixuts són extremadament vulnerables a l’estrip en el sentit de fibra. En contrapartida, acostuma a ser menys transparent que aquests altres papers vegetals. Es podria dir que paper ceba és com un paper vegetal menys evolucionat, o el seu precedent tecnològic. La compacitat entre fibres és menor i conseqüentment, menys transparent i més porós que el paper vegetal (en termes generals).
Aprestos i acabat
Els aprestos podien ser diversos: gelatina, engrut (6), colofònia o altres (1); i l’acabat podia ser rugós o llis. Si en la darrera fase de producció es deixava assecar sense tensió, la superfície quedava més porosa i lleument ondulada. Aquest acabat en anglès s’anomena cockle (escopinya), en al·lusió a la superfície ondulada del mol·lusc. Per a l’acabat llis (smooth), fa falta un calandratge addicional a la fase d’assecat -el súpercalandratge- (1). La pressió en calent redueix els espais buits entre fibres donant com a resultat un paper ceba més transparent, i fins i tot brillant. Per a mi aquests són més difícils de distingir d’un paper vegetal pròpiament dit, sobretot si el seu contingut en pasta de draps és exigu o directament nul.
L’acabat determina en gran mesura com serà l’escriptura: si és més porós la tinta s’absorbirà (assecarà) ràpidament. Per això tots els exemples que mostro aquí de paper per a escriure, ja sigui a màquina o mà, són d’acabat rugós. Una superfície molt setinada o fins i tot brillant tindrà com a contrapartida una major definició en el traç o àrea entintada. Si aconseguim que el paper no es deformi degut a la humitat de la tinta, ni emborronar-lo accidentalment mentre aquesta encara no s’ha assecat, en aquest cas ideal, la tinta es dispersarà menys en els fibres i quedarà més ben definida. En l’exemple de la camisa en el llibre d’artista, que és d’acabat molt llis, el paper no està escrit ni imprès, és la coberta del llibre la que ho està.
Comportament i analogies amb els papers vegetals
Són principalment aquestes propietats físiques (la llargada -o no- de les fibres i la compacitat entre elles) el què determina el comportament del paper davant l’aigua. El paper ceba (i molts papers vegetals) es dilata molt més que en un paper “normal”, i l’assecat per oreig, a l’aire, pronostica el pitjor dels resultats perquè en evaporar-se l’aigua es torna a encongir descontroladament, o no com nosaltres voldríem.
Si agrupem els papers vegetals per la manera com s’obté la translucidesa, a grans trets podríem fer tres seccions(7): La primera, els “naturals”, serien aquells on la transparència s’aconsegueix de manera mecànica, ja sigui tallant molt les fibres, o mitjançant una gran pressió del calandrat o les dues coses alhora. En la segona la transparència s’aconsegueix per tractament químic de la polpa de paper, que pateix una mena de digestió química que transforma la cel·lulosa en un subproducte col·loidal. Aquest tractament químic no té a veure amb la des-lignificació de la polpa de fusta i per tant el paper ceba (amb pasta de fusta o sense) no té res a veure amb aquest segon grup. A la tercera secció la transparència s’aconsegueix per impregnació d’un vernís, (8) i també queda força lluny de les propietats del paper ceba.
En conclusió, si el paper ceba fos un paper vegetal, estaria dins el primer grup, en tant com la transparència és deguda a l’acció mecànica (el calandratge i el triturat). La diferència principal entre aquest i els naturals, és la llargada de les fibres de draps, o el què es el mateix, la menor intensitat del triturat de les fibres papereres.
Restauració d’un paper ceba amb cal·ligrafia abstracta de Hidai
El paper que ha motivat l’entrada al blog és d’una impressió en paper ceba de l’any 68, la reproducció d’una cal·ligrafia abstracta de Hidai, un artista que als anys 70 va sacsejar la tradició milenaria japonesa tot posant la cal·ligrafia a primera línia del l’avantguarda artística. Com he dit al principi, la meva recerca no és desinteressada, perquè el sol fet que l’imprès fos en aquest suport ja em va semblar de per si sorprenent. Si bé és cert que el paper ceba no és ideal per a qualsevol tècnica d’impressió per ser massa prim, sí que s’ha utilitzat en edicions artístiques especialitzades. Imagino que en aquest cas amb la voluntat d’imitar l’aspecte volàtil dels papers japonesos.
Paper de ceba abans de la restauració (a baix) i després de la restauració (a dalt).
Tenia arrugues, oxidació, una cinta adhesiva a la cantonada inferior dreta, taques, estrips, i els marges rebregats. S’han afegit unes bandes de paper als costats per al muntatge de l’emmarcat.
L’aparença i acabat del paper ceba imprès és important. Encara que en pràcticament tots els exemples mostrats fins ara l’acabat és rugós i ondulat (cockled), el paper ceba no necessàriament havia de ser així. Les impressions artístiques, per exemple, eren d’acabat llis, perquè una superfície irregular no permetria la definició que demana una reproducció de qualitat.
Quant a la tècnica d’impressió, i tornant al gravat de Hidai, les que podien haver estat més probables per haver-se utilitzat en aquest suport i context, serien:
- El ciclostil, que es va fer servir molt per a fer còpies de baixa qualitat d’imatge, i que clarament no és el cas perquè la definició del puntejat és alta (a diferència de l’efecte difós del ciclostil, que s’estampa per mitjà de l’estergit a través d’una tela). Es feia servir més a nivell intern en l’àmbit escolar i d’empresa, que no pas per a publicacions professionals.
- Impressió tipogràfica -en relleu- de semitons (letterpress halftone), que funcionaria si fa no fa com la màquina d’escriure: una peça metàl·lica en relleu entintada que s’aplica a pressió sobre el paper. El repte sobre paper el ceba seria la deformació del paper deguda a la pressió i que la tinta trigués massa en secar sobre una superfície tan llisa, tacant la superfície.
- Impressió òfset (litografia en semitons fotomecànica). La impressió òfset permet imprimir sobre el paper ceba sense pressió directa, evitant així el risc de deformacions. Els punts de diferents diàmetres fan l’efecte de les ombres. I en aquest cas fins i tot són capaços de reproduir les fines arrugues de paper origen, com mostra la foto de sota.
Paper de ceba abans de la restauració (a baix) i després de la restauració (a dalt). Prop de l’estrip i gairebé paral·lel a l’esquinçat s’aprecien unes línies més fosques que reprodueixen les arrugues del paper original, segurament finíssim. La reproducció, molt probablement litografia òfset, aconsegueix les ombres i grisos a base de punts de diferents diàmetres. El paper que veiem, el de la reproducció, tenia les seves pròpies arrugues, oxidació, una cinta adhesiva, taques, estrips i els marges rebregats. S’han afegit unes bandes de paper als costats per al muntatge de l’emmarcat.
El tractament de restauració va consistir en:
- Treure la cinta adhesiva amb dissolvent.
- Fer una neteja humida, per immersió i també tractament amb quelants (triamoni citrat).
- Seguidament es va desacidificar amb hidròxid de calci i en aquest estadi es va fer un blanqueig solar. S’havia comprovat amb anterioritat que el paper no tenia lignina, amb la prova de floroglucinol (és destructiva, sí).
- Assecat per oreig.
- Consolidació: empeltat d’estrips i laminació pel revers amb paper japó de 5 grams, tot adherit amb engrut. Aplanat en pes.
- Afegit de les bandes de paper japó per a subjectar al passe-partout (adherides amb engrut).
El cas que aquí us mostro devia tenir un alt percentatge de fibres de cotó, si no la totalitat, perque el resultat del tractament químic i del blanqueig solar van ser molt efectius. Uns resultats de diferència tan marcada acostumen a requerir més esforços quan la pasta és de fibres de menor qualitat. La comprovació de l’absència de lignina es va fer en un trosset petitíssim de les vores rebregades, al que se li va fer la prova de floroglucinol.
En qualsevol cas, restaurar un imprès sol ser més relaxat que no pas un manuscrit… si no fos perquè es tracta d’un paper ceba, és clar! La delicadesa de treballar en la reconstrucció de les vores rebregades, estrips i treure les maleïdes cintes adhesives demana una bona dosi de paciència. I més encara el tractament humit, que fa que el paper es dilati enormement, per a contraure’s de nou en secar.
Al paper restaurat se li van posar quatre bandes de paper japonès per muntar-lo sobre una cartolina de conservació, emmarcar-lo i gaudir-lo molts anys més!
Notes a peu de pàgina
(1): ROBERTS, Matt T.; ETHERINGTON, Don (1982): Bookbinding and the Conservation of Books. A Dictionary of Descriptive Terminology.
Onion skin
A durable lightweight paper that is thin and usually nearly transparent—so called because of its resemblance to the dry outer skin of an onion. It is used for making duplicate copies of typewritten material, permanent records where low bulk is important, and for airmail correspondence. It is produced entirely from cotton fibers, bleached chemical wood pulps, or combinations of these. The fibers of the paper are long and the paper is sized with rosin, starch or glue; it is usually supercalendered or plated to a high finish, or is given a cockle finish. Basis weights range from 7 to 10 pounds (17 x 22 — 500).
(2): Biblioteca Amherst de la Universitat de Massachussets (consultat el 8 de febrer de 2025).
Esleeck Manufacturing Company Record (1898-1987). Call no.: MS 505
A manufacturing firm specializing in the production of onion skin paper, the Esleeck Manufacturing Company was established in 1898 as the Monadnock Paper Co. The principal owners, Augustine W. Esleeck and Alfred T. Judd, had worked together with the Valley Paper Mills of Holyoke, Mass., but when striking out on their own, moved to Turners Falls, believing the town to be the ideal location for a mil. Changing their name to Esleeck Manufacturing Co. in 1901, the firm sought to be a good neighbor, using local labor and products from local firms in their manufacturing. After more than 100 years of continuous operation, the company was purchased by Southworth Co. in 2006.
The collection consists chiefly of financial records, but also includes three minute books from 1898-1961 that capture the the company’s early history, as well as a memorial history of the company written by a long-term employee in 1954.
(3): La creació Catalana de la cigarreta article del blog El Gat Saberut (consultat l’11 de febrer de 2025). Molt i molt recomanable!!
(4): GUTIÉRREZ-POCH, Miquel (2006). “Tout le monde fume en Espagne”. La producción de papel de fumar en España: un dinamismo singular, 1750-1936. Cap. 16. Tabaco e Historia Económica. Estudios sobre fiscalidad, consumo y empresa (siglos XVII-XX). Editors: Luis Alonso Álvarez, Lina Gálvez Muñoz i Santiago de Luxán. Publicat per Fundación Altadis.
(5): Fil de @CulturalTutor del 24 de març 2023, a X. Molt interesant!
(6): AIC Conservation-Wiki (consultat el 8 de febrer de 2025).
Original Sizing Agents – Gelatin […]
Contemporary cotton bond paper, onion skin and ledger papers are produced by surface sizing with gelatin or starch and winding into a roll. The roll is left for some time and the moist size is distributed throughout the sheet. The paper is fed through an air drier without tension to yield the strength, hardness and characteristic surface.
(7): WILSON, Helen (2015): A decision framework for the preservation of transparent papers, Journal of the Institute of Conservation. DOI: 10.1080/19455224.2014.999005
(8): UDINA, Rita (2021). Calcos y transparencias, papeles para copiar. Cap. 2. Papeles en el Balcón. Universidad de Granada. pp. 41-67.
