“Smart books” i terrorisme bibliogràfic
Per desgràcia no em cal remetre’m als lamentables atacs a Mosul per a trobar exemples de terrorisme patrimonial, ja que alguns d’ells formen part de les meves vivències professionals com a restauradora.
Els terroristes no sempre duen malls o explosius, ni venen de fora, pot tractar-se fins i tot de persones al càrrec de col·leccions, a qui se’ls pressuposa un respecte per allò històric. Els malfactors armats eradiquen patrimoni perque hi reconeixen algun valor que pretenen exterminar, mentre que els altres ignoren la importància dels tresors de la cultura pròpia, i és aquesta ceguera la que els fa tan perillosos.
Llibre medieval del fons Alcobaça (s.XII, ref. 425), de la Biblioteca Nacional de Portugal. Conserva les tanques, de pell i metall, els bollons, els cosits, la solapa, les capçades, les vores rematades amb pell cosida… i tots els components originals de quan va ser feta. Una joia arqueològica!
Em refereixo a la substitució d’enquadernacions per altres de noves que no tenen res a veure. Sobren exemples de l’arrencament de cobertes originals de llibres antics. Un dels més sonats és el del IV duc d’Uceda, que al s.XVII es va fer re-enquadernar tota la col·lecció (uns 14.000 volums, entre els que s’hi troben manuscrits grecs dels s.IX-X) i que avui es conserven a la Biblioteca Nacional d’Espanya. S’extirparen costures, tanques, capçades, cobertes… estructures i components que ens parlen de la funció per a la qual va ser creat aquell llibre: com es llegia, es desava, si es transportava o no, qui eren els seus usuaris, amb quina finalitat es guardava aquell text… infinitat de detalls que ens remeten a temps perduts, als materials que tenien al seu abast, a la tecnologia del moment, als seus gustos estètics; i a com integraven, o no, els coneixements de cultures veïnes, immigrades o emigrants. Com ara els textos aljamiats (hebreus o moriscs) que es feien a l’estil de la península en alguns aspectes, mentre conservaven en el seu si estructural una ànima jueva o islàmica.
Però les re-enquadernacions indiscriminades es fan encara avui en arxius i biblioteques del primer món, quan es decideix despullar un llibre antic del seu abric, perquè se’l veu atrotinat, inútil… o simplement perquè l’enquadernació es vegi homogènia i ben “conservada”.
I he d’incloure entre els terroristes, mal que em pesi, els restauradors, per totes les vegades que haguem demostrar escassa capacitat per a documentar -si més no- intervencions de dubtosa legitimitat. La nostra és una disciplina molt jove, és evident que encara ens queda molt per recórrer, i que el nostre codi deontològic peca d’inconcret.
Ens falten ulls, lents i mans per a captar cada detall d’aquests llibres meravellosos de la Biblioteca Nacional de Portugal.
La història de l’enquadernació (i tantes altres) refereix majoritàriament a la dels exemplars més rics i excepcionals, i no als d’ús diari d’una majoria. Encara avui un investigador ho té cru per estudiar-les, no només per l’escassetat de literatura al respecte, sinó per la insubstancialitat dels catàlegs en aquest aspecte: s’ha de ser molt optimista per anar a una biblioteca i sol·licitar llibres amb enquadernació d’unes característiques determinades, perquè els descriptors refereixen al contingut del volum i rarament al seu embolcall; i quan ho fan, sol ser de forma molt supèrflua: enquadernació “en pergamí”, “rústica”, “d’època”… Per això els estudis existents (que n’hi ha de molt bons) representen parcialment el corpus d’enquadernacions supervivents, per la dificultat de trobar exemplars, fins i tot en fons teòricament coneguts.
L’Arsenio explicant pacient com abordar la capçada per al llibre romànic. La Sonsoles no perd pistonada i dissecciona com un radar cada moviment.
Però no siguem catastrofistes! Us donaré la versió més esperançadora d’aquesta batalla contra la mutilació patrimonial. S’ha celebrat recentment el curs d’estructures de llibres medievals. Hi he assistit àvida de coneixement, ansiosa per saber més de la meravella tecnològica que són els llibres de l’edat mitjana: Cada matèria té la seva raó de ser: la duresa de la fusta protegeix els llibres pesats (de pergamí) o als que se’ls preveia una existència plena de tràfecs, la lleugeresa de la pell embolcalla els de paper; la flexibilitat del fil articula el moviment de lloms i fulls… Tots ells tan intel·ligentment combinats, perquè cap interfereixi en l’altre, al contrari, creant sinergies formidables. En alguns casos el resultat és un llibre que s’obre de bat a bat quedant pla, sobre el qual es pot escriure còmodament. Però també tenim relligats per a llibres prèviament escrits, que s’obren arquejant-se… Cadascuna té les seves peculiaritats, la seva bellesa i la seva funció. Totes elles són dignes de ser estudiades, ja que són un compendi tecnològic, sociocultural i artístic del moment i lloc en què van ser creades.
Cosit compensat en espina de peix sobre nervi fes de pell (esquerra), típic de les enquadernacions carolíngies del nord d’Europa. La capçada amb decoració trenada (dreta), embelleix aquest cosit, que restava exposat. El trenat es podia fer senzill, doble, triple… hi ha mil i una combinacions!
Sent Arsenio Sánchez el mestre no tenia cap dubte que les meves expectatives quedarien satisfetes, i així ha estat, i tant! Han estat tres dies intensos de cosir, serrar, llimar i relligar llibres. Està clar que per entendre com és una capçada, el millor és fer-la. He tornat a casa amb les meves maquetes de llibres medievals i uns apunts farcits de notes.
El frenesí enquadernador ha estat tal, que a l’avió mateix de tornada he acabat un dels llibres, davant els ulls atònits del meu veí. Per sort no va avisar a seguretat quan vaig treure la meva agulla corba al pur estil de Jack l’esbudellador. També van ser molt ponderats la Sonsoles i en Pere quan em van enxampar cosint un llibre a les 7 del matí, abans d’esmorzar.
No ens hem hagut d’amoïnar pels materials, les eines, el davantal… ni tan sols per les fotos o el menjar! Gràcies a l’excel·lent organització, de la mà d’Aida Nunes, vam poder practicar oficiosos en un palau renaixentista, i fins i tot veure de prop l’excepcional col·lecció d’enquadernacions medievals d’Alcobaça, a la Biblioteca Nacional de Portugal. Aquests llibres demanen hores d’observació i estudi, llàstima de no tenir més temps -vaig pensar-. Però és que l’endemà l’Arsenio va fer una maqueta d’una de les estructures que vam veure a Alcobaça!!! Convulsiono de felicitat quan baixo les fotos que vaig fer del seu exemplar, desentrellant-ne l’estructura amb detall… una altra joia de l’enquadernació (a més m’he comprat un llibre on s’expliquen molt bé!).
Esquerra i dreta: Esquerra i dreta: Maqueta d’un dels llibres d’Alcobaça, amb cobertes de fusta, nervis fesos aparents, tanca metàl·lica i solapa. Curiosament el pergamí intern cobreix només parcialment la coberta anterior, i totalment la posterior, sota la pell, i articulant el llom. La pell resta solta al cap i peu, plegant-se en la contratapa anterior i estenent-se en la posterior per a fer de solapa. Un cop feta la maqueta, es va seccionar una part del folre per tal que l’estructura quedés vista (dreta).
Jo puc pecar de vehement, però aquesta activitat bibliòfila furibunda no ha estat només cosa meva… que molts altres eren al curs aprofitant cada minut. El què vol dir que en les futures generacions hi haurà qui difongui la curiositat i respecte pel nostre patrimoni, el conegut, però també el que està per conèixer.
I no ho dic només per aquells amb qui vaig tenir el plaer de compartir eines i rialles, ja que el curs ha estat un èxit tan gran que tindrà una segona edició. Per als que hi vulguin anar, adverteixo que pot crear addicció, i provocar reaccions insospitades!
Assistents a la primera edició del curs d’estructures de llibres medievals, a Lisboa:O: Mª Jesús Delgado, P: Adriana Batista, E: Conceição Casanova, R: Laura Ferreira, A: Isabel Queiroz, C: Jorge Valente, I: Rita Udina, Ó: Begoña Cabero, N: Pere Sacot, ♣: Aida Nunes.
L: Sonsoles González, I: Cèlia Realp, S: Ana Mª del Castillo, B: Marta Soliva, O: Diana Vilalta, A: Maria C. Vicente da Silva, •: Esther Carrillo, •: Mark Somogyi, •: Arsenio Sánchez.
Dedicat a l’Arsenio, referent, inspiració i mestre sempre disposat a compartir la seva saviesa. Aquesta entrada és només l’eco llunyà de tot el que he après al seu costat.
Bibliografia:
- Nascimento, A. & Dias Diogo, A. Encadernação Portuguesa Medieval. Alcobaça. Imprensa Nacional-Casa da Moeda, 1984.
- Szirmai, J. A. The archaeology of medieval bookbinding. Ashgate, 1999.
- I potser també voleu fer una ullada a aquest enllaç de Jaysen Ollerenshaw.
Contingut relacionat:
Filtra entrada per:
“Smart books” i terrorisme bibliogràfic
Per desgràcia no em cal remetre’m als lamentables atacs a Mosul per a trobar exemples de terrorisme patrimonial, ja que alguns d’ells formen part de les meves vivències professionals com a restauradora.
Els terroristes no sempre duen malls o explosius, ni venen de fora, pot tractar-se fins i tot de persones al càrrec de col·leccions, a qui se’ls pressuposa un respecte per allò històric. Els malfactors armats eradiquen patrimoni perque hi reconeixen algun valor que pretenen exterminar, mentre que els altres ignoren la importància dels tresors de la cultura pròpia, i és aquesta ceguera la que els fa tan perillosos.
Llibre medieval del fons Alcobaça (s.XII, ref. 425), de la Biblioteca Nacional de Portugal. Conserva les tanques, de pell i metall, els bollons, els cosits, la solapa, les capçades, les vores rematades amb pell cosida… i tots els components originals de quan va ser feta. Una joia arqueològica!
Em refereixo a la substitució d’enquadernacions per altres de noves que no tenen res a veure. Sobren exemples de l’arrencament de cobertes originals de llibres antics. Un dels més sonats és el del IV duc d’Uceda, que al s.XVII es va fer re-enquadernar tota la col·lecció (uns 14.000 volums, entre els que s’hi troben manuscrits grecs dels s.IX-X) i que avui es conserven a la Biblioteca Nacional d’Espanya. S’extirparen costures, tanques, capçades, cobertes… estructures i components que ens parlen de la funció per a la qual va ser creat aquell llibre: com es llegia, es desava, si es transportava o no, qui eren els seus usuaris, amb quina finalitat es guardava aquell text… infinitat de detalls que ens remeten a temps perduts, als materials que tenien al seu abast, a la tecnologia del moment, als seus gustos estètics; i a com integraven, o no, els coneixements de cultures veïnes, immigrades o emigrants. Com ara els textos aljamiats (hebreus o moriscs) que es feien a l’estil de la península en alguns aspectes, mentre conservaven en el seu si estructural una ànima jueva o islàmica.
Però les re-enquadernacions indiscriminades es fan encara avui en arxius i biblioteques del primer món, quan es decideix despullar un llibre antic del seu abric, perquè se’l veu atrotinat, inútil… o simplement perquè l’enquadernació es vegi homogènia i ben “conservada”.
I he d’incloure entre els terroristes, mal que em pesi, els restauradors, per totes les vegades que haguem demostrar escassa capacitat per a documentar -si més no- intervencions de dubtosa legitimitat. La nostra és una disciplina molt jove, és evident que encara ens queda molt per recórrer, i que el nostre codi deontològic peca d’inconcret.
Ens falten ulls, lents i mans per a captar cada detall d’aquests llibres meravellosos de la Biblioteca Nacional de Portugal.
La història de l’enquadernació (i tantes altres) refereix majoritàriament a la dels exemplars més rics i excepcionals, i no als d’ús diari d’una majoria. Encara avui un investigador ho té cru per estudiar-les, no només per l’escassetat de literatura al respecte, sinó per la insubstancialitat dels catàlegs en aquest aspecte: s’ha de ser molt optimista per anar a una biblioteca i sol·licitar llibres amb enquadernació d’unes característiques determinades, perquè els descriptors refereixen al contingut del volum i rarament al seu embolcall; i quan ho fan, sol ser de forma molt supèrflua: enquadernació “en pergamí”, “rústica”, “d’època”… Per això els estudis existents (que n’hi ha de molt bons) representen parcialment el corpus d’enquadernacions supervivents, per la dificultat de trobar exemplars, fins i tot en fons teòricament coneguts.
L’Arsenio explicant pacient com abordar la capçada per al llibre romànic. La Sonsoles no perd pistonada i dissecciona com un radar cada moviment.
Però no siguem catastrofistes! Us donaré la versió més esperançadora d’aquesta batalla contra la mutilació patrimonial. S’ha celebrat recentment el curs d’estructures de llibres medievals. Hi he assistit àvida de coneixement, ansiosa per saber més de la meravella tecnològica que són els llibres de l’edat mitjana: Cada matèria té la seva raó de ser: la duresa de la fusta protegeix els llibres pesats (de pergamí) o als que se’ls preveia una existència plena de tràfecs, la lleugeresa de la pell embolcalla els de paper; la flexibilitat del fil articula el moviment de lloms i fulls… Tots ells tan intel·ligentment combinats, perquè cap interfereixi en l’altre, al contrari, creant sinergies formidables. En alguns casos el resultat és un llibre que s’obre de bat a bat quedant pla, sobre el qual es pot escriure còmodament. Però també tenim relligats per a llibres prèviament escrits, que s’obren arquejant-se… Cadascuna té les seves peculiaritats, la seva bellesa i la seva funció. Totes elles són dignes de ser estudiades, ja que són un compendi tecnològic, sociocultural i artístic del moment i lloc en què van ser creades.
Cosit compensat en espina de peix sobre nervi fes de pell (esquerra), típic de les enquadernacions carolíngies del nord d’Europa. La capçada amb decoració trenada (dreta), embelleix aquest cosit, que restava exposat. El trenat es podia fer senzill, doble, triple… hi ha mil i una combinacions!
Sent Arsenio Sánchez el mestre no tenia cap dubte que les meves expectatives quedarien satisfetes, i així ha estat, i tant! Han estat tres dies intensos de cosir, serrar, llimar i relligar llibres. Està clar que per entendre com és una capçada, el millor és fer-la. He tornat a casa amb les meves maquetes de llibres medievals i uns apunts farcits de notes.
El frenesí enquadernador ha estat tal, que a l’avió mateix de tornada he acabat un dels llibres, davant els ulls atònits del meu veí. Per sort no va avisar a seguretat quan vaig treure la meva agulla corba al pur estil de Jack l’esbudellador. També van ser molt ponderats la Sonsoles i en Pere quan em van enxampar cosint un llibre a les 7 del matí, abans d’esmorzar.
No ens hem hagut d’amoïnar pels materials, les eines, el davantal… ni tan sols per les fotos o el menjar! Gràcies a l’excel·lent organització, de la mà d’Aida Nunes, vam poder practicar oficiosos en un palau renaixentista, i fins i tot veure de prop l’excepcional col·lecció d’enquadernacions medievals d’Alcobaça, a la Biblioteca Nacional de Portugal. Aquests llibres demanen hores d’observació i estudi, llàstima de no tenir més temps -vaig pensar-. Però és que l’endemà l’Arsenio va fer una maqueta d’una de les estructures que vam veure a Alcobaça!!! Convulsiono de felicitat quan baixo les fotos que vaig fer del seu exemplar, desentrellant-ne l’estructura amb detall… una altra joia de l’enquadernació (a més m’he comprat un llibre on s’expliquen molt bé!).
Esquerra i dreta: Esquerra i dreta: Maqueta d’un dels llibres d’Alcobaça, amb cobertes de fusta, nervis fesos aparents, tanca metàl·lica i solapa. Curiosament el pergamí intern cobreix només parcialment la coberta anterior, i totalment la posterior, sota la pell, i articulant el llom. La pell resta solta al cap i peu, plegant-se en la contratapa anterior i estenent-se en la posterior per a fer de solapa. Un cop feta la maqueta, es va seccionar una part del folre per tal que l’estructura quedés vista (dreta).
Jo puc pecar de vehement, però aquesta activitat bibliòfila furibunda no ha estat només cosa meva… que molts altres eren al curs aprofitant cada minut. El què vol dir que en les futures generacions hi haurà qui difongui la curiositat i respecte pel nostre patrimoni, el conegut, però també el que està per conèixer.
I no ho dic només per aquells amb qui vaig tenir el plaer de compartir eines i rialles, ja que el curs ha estat un èxit tan gran que tindrà una segona edició. Per als que hi vulguin anar, adverteixo que pot crear addicció, i provocar reaccions insospitades!
Assistents a la primera edició del curs d’estructures de llibres medievals, a Lisboa:O: Mª Jesús Delgado, P: Adriana Batista, E: Conceição Casanova, R: Laura Ferreira, A: Isabel Queiroz, C: Jorge Valente, I: Rita Udina, Ó: Begoña Cabero, N: Pere Sacot, ♣: Aida Nunes.
L: Sonsoles González, I: Cèlia Realp, S: Ana Mª del Castillo, B: Marta Soliva, O: Diana Vilalta, A: Maria C. Vicente da Silva, •: Esther Carrillo, •: Mark Somogyi, •: Arsenio Sánchez.
Dedicat a l’Arsenio, referent, inspiració i mestre sempre disposat a compartir la seva saviesa. Aquesta entrada és només l’eco llunyà de tot el que he après al seu costat.
Bibliografia:
- Nascimento, A. & Dias Diogo, A. Encadernação Portuguesa Medieval. Alcobaça. Imprensa Nacional-Casa da Moeda, 1984.
- Szirmai, J. A. The archaeology of medieval bookbinding. Ashgate, 1999.
- I potser també voleu fer una ullada a aquest enllaç de Jaysen Ollerenshaw.
Contingut relacionat:
