Les “plaques de vidre” són fotografies gelatino-argèntiques sobre vidre. És a dir, que el suport és el vidre, i la imatge es forma en una emulsió de gelatina que conté sals de plata.

Una degradació ben habitual és el dicroic (o mirall de plata). El mirall de plata és una emergència en superfície de plata metàl·lica (Agº) provinent de l’emulsió. Quan és molt acusat ens fa veure la imatge negativa per efecte del reflex de la plata metàl·lica.
L’acidesa i la humitat afavoreixen aquesta degradació, per això els perímetres solen estar més afectats: més exposats a l’aire i a l’acidesa (les capses de cartró que normalment les contenen tenen un pH àcid).

A sota unes plaques de vidre del fons Domènech i Montaner del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (arxiu històric). No cal dir que Lluís Domènech i Montaner és un dels celebèrrims del modernisme català, com a mostra el seu memorable llegat arquitectònic. La seva passió per l’arquitectura el va fer recórrer tot Catalunya amb un equip de càmara i plaques de vidre per a fotografiar l’arquitectura romànica. Us imagineu? Pujant muntanyes amb un burro, càmara i plaques de vidre a coll-i-bé?

Placa de vidre del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (CoAC) – Arxiu Històric, amb un acusat dicroic (mirall de plata). A l’esquerra abans del tractament, i a la dreta durant la neteja de l’emulsió.

Placa de vidre del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (CoAC) – Arxiu Històric, amb dicroic lleu a les vores i ditades. El vidre està trencat i hi havia una tira de celo (esquerra). A la dreta, després del tractament de dicroic i de retirar el celo.

Un cop fet el tractament es recomana desar-les en sobres de quatre solapes de paper neutre o preferiblement amb càrrega alcalina. La solapa millor si cobreix tota la superfície, per evitar possibles desigualtats en l’envelliment i abrasions. Per al cas de les plaques, a més, el sobre de paper fa un cert efecte coixí que disminuiria el risc de trencament d’un suport tan fràgil davant vibracions o manipulacions poc curoses. Penseu que en un dels costats hi quedarien quatre capes de paper amb els seus respectius plecs, fent un efecte una mica com d’acordió. Si desem juntes les plaques ensobrades, cada una tindria a banda i banda cinc capes de paper protectores; excepte la darrera i la primera, que en tindrien només en un costat, clar.
I encara una altra avantatge: permet escriure la referència de la imatge que conté a dins, evitant sistemes més agressius amb la placa.

Capsa de cartró original amb perjudicis d’acidesa (en color groc), i sobres nous de quatre solapes per a desar les plaques de vidre. Fons de l’arxiu històric de Gas Natural.

Una guia utilíssima per a identificar i conservar aquest tipus de fotografies, i molts altres, és “Identificación y conservación de fotografías“ de Jordi Mestre i Vergés. Us la recomano!