Aquest document s’autodestruirà en 30 segons!
O de com treure el celo, sense treure’l, sinó tot el contrari
Hem parlat de bibliòpates, de mals usos i de com erradicar els seus efectes… Però, què passa quan és la mateixa obra, la causant de la seva degradació?
No és un mite de les pel·lícules d’espies, molts documents s’autodestrueixen, com ara els manuscrits en tintes metal·lo-àcides (s.IX-XIX). Però la caducitat no és només cosa dels materials antics, al contrari, és un problema molt comú en obra contemporània. D’una banda per la comercialització de productes miraculosos de dubtosa eficàcia, i de l’altra perquè l’Art ha deixat d’estar constituït per una elit material. Tot val, avui: plàstics de durabilitat desconeguda, sub-productes reciclats…
Centrem-nos ara en la restauració de la matèria, i deixem per als metafísics la valoració d’aquestes revelacions artístiques peculiarment materialitzades. La complexitat de la restauració ho serà tant per la dificultat d’establir un criteri a l’hora d’intervenir-hi, com per la caducitat prematura dels seus components.
El criteri, fins a quin punt restaurem o no, és compromès sobretot quan l’autor de l’obra no pretenia que perdurés. És lícit que mirem d’aturar els efectes del temps, aleshores? Amb tots els respectes pels seus creadors, gairebé millor si l’artífex és mort i així n’hi ha un menys a opinar!
Els anteriors exemples mai pretengueren perdurar. Són estudis transitoris d’una obra definitiva (i més estable), i que ens entestem en conservar per tenir una mena de “foto fixa” del seu procés creatiu. Us semblarà que tinc manies persecutòries: estan farcits de celo!
El problema en ambdós plànols era que la cinta greixosa formava part de la obra perquè hi era fins i tot abans que estigués acabada. Les línies del dibuix estan a sobre de la tira plàstica del celo (de polipropilè), i no del paper vegetal. Hem de deixar-lo i que continuï malmetent el dibuix? Hem de treure’l?
Després de molt barrinar, es va fer el següent:
- Treure la cinta adhesiva.
- Eliminar els residus greixosos del paper subjacent, i també de la tira plàstica.
- Tornar a posar el celo “net”, emprant un altre adhesiu sintètic no greixós.
D’aquesta manera conservem l’aspecte i intenció originals de la obra, però hem erradicat la causa dels danys.
Hi ha una qüestió, però, que no he pogut resoldre per moltes voltes que hi he donat, i és el fet que en un dels cassos la cinta autoadhesiva estava encongida, havent deformat alhora el delineat, que quedava discontinu. Diverses solucions eren possibles, cap d’elles plenament satisfactòria.
Finalment vaig optar per recol·locar la cinta autoadhesiva de nou en una posició on menys línies quedessin interrompudes. Us convido a proposar-ne d’altres… i a opinar!
Desplaça la línia blanca per a contrastar l’abans i el després de la restauració:
Plànol a tinta en paper vegetal (canòdrom de la Meridiana, de Bonet Castellana)
Dibuix manuscrit a tinta sobre paper vegetal abans (dalt) i després (a sota) de la restauració. La cinta plàstica del celo s’ha retirat i s’ha tornat a posar de nou, substituint l’adhesiu greixós per un altre d’acrílic aplicat per re-humectació.
Detall de dibuix manuscrit a tinta sobre paper vegetal. Plànol de l’arquitecte Bonet Castellana, del Canòdrom de la Meridiana (Barcelona) construït als anys 60.
Abans de la restauració (dalt) la cinta adhesiva s’ha desplaçat, i amb ella el delineat, que no coincideix. En aquest paper la porqueria ja hi era abans de posar l’adhesiu, que no ens enganyin! Ja acostuma a anar lligat que el que posa celo no és especialment curós. Fixeu-vos com ha lliscat la tira autoadhesiva quan el greix s’ha estovat. I també perquè el plàstic, amb el temps, s’ha encongit. Atenció, perquè el dibuix està sobre l’adhesiu, i per tant el celo forma part de la obra. Després de restaurar el celo (dreta), s’ha reemplaçat l’adhesiu, però no la tira plàstica.
Detall macro de dibuix manuscrit a tinta sobre paper vegetal. Plànol de l’arquitecte Bonet Castellana, del Canòdrom de la Meridiana (Barcelona) construït als anys 60.
Plànol a llapis en paper ceba (Escoles Pies, de Barba Corsini)
Plànol en paper ceba abans (esquerra) i després (dreta) de restaurar, amb cintes adhesives que han tacat el paper per oxidació de l’adhesiu gras.
Plànol de les Escoles Pies, en paper ceba delineat a llapis de grafit, de l’arquitecte Barba Corsini. És dels anys 60.
Detall dels celos del plànol abans (esquerra) i després (dreta) de restaurar. El celo també s’ha restaurat, sense adhesiu gras però mateixa cinta plàstica.
Plànol de les Escoles Pies, en paper ceba delineat a llapis de grafit, de l’arquitecte Barba Corsini. És dels anys 60.
Agraïments:
Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (CoAC), propietaris de totes les obres aquí mencionades i que em van confiar la seva restauració. Moltes gràcies!
Apunts del blog relacionats:
Filtra entrada per:
Aquest document s’autodestruirà en 30 segons!
O de com treure el celo, sense treure’l, sinó tot el contrari
Hem parlat de bibliòpates, de mals usos i de com erradicar els seus efectes… Però, què passa quan és la mateixa obra, la causant de la seva degradació?
No és un mite de les pel·lícules d’espies, molts documents s’autodestrueixen, com ara els manuscrits en tintes metal·lo-àcides (s.IX-XIX). Però la caducitat no és només cosa dels materials antics, al contrari, és un problema molt comú en obra contemporània. D’una banda per la comercialització de productes miraculosos de dubtosa eficàcia, i de l’altra perquè l’Art ha deixat d’estar constituït per una elit material. Tot val, avui: plàstics de durabilitat desconeguda, sub-productes reciclats…
Centrem-nos ara en la restauració de la matèria, i deixem per als metafísics la valoració d’aquestes revelacions artístiques peculiarment materialitzades. La complexitat de la restauració ho serà tant per la dificultat d’establir un criteri a l’hora d’intervenir-hi, com per la caducitat prematura dels seus components.
El criteri, fins a quin punt restaurem o no, és compromès sobretot quan l’autor de l’obra no pretenia que perdurés. És lícit que mirem d’aturar els efectes del temps, aleshores? Amb tots els respectes pels seus creadors, gairebé millor si l’artífex és mort i així n’hi ha un menys a opinar!
Els anteriors exemples mai pretengueren perdurar. Són estudis transitoris d’una obra definitiva (i més estable), i que ens entestem en conservar per tenir una mena de “foto fixa” del seu procés creatiu. Us semblarà que tinc manies persecutòries: estan farcits de celo!
El problema en ambdós plànols era que la cinta greixosa formava part de la obra perquè hi era fins i tot abans que estigués acabada. Les línies del dibuix estan a sobre de la tira plàstica del celo (de polipropilè), i no del paper vegetal. Hem de deixar-lo i que continuï malmetent el dibuix? Hem de treure’l?
Després de molt barrinar, es va fer el següent:
- Treure la cinta adhesiva.
- Eliminar els residus greixosos del paper subjacent, i també de la tira plàstica.
- Tornar a posar el celo “net”, emprant un altre adhesiu sintètic no greixós.
D’aquesta manera conservem l’aspecte i intenció originals de la obra, però hem erradicat la causa dels danys.
Hi ha una qüestió, però, que no he pogut resoldre per moltes voltes que hi he donat, i és el fet que en un dels cassos la cinta autoadhesiva estava encongida, havent deformat alhora el delineat, que quedava discontinu. Diverses solucions eren possibles, cap d’elles plenament satisfactòria.
Finalment vaig optar per recol·locar la cinta autoadhesiva de nou en una posició on menys línies quedessin interrompudes. Us convido a proposar-ne d’altres… i a opinar!
Desplaça la línia blanca per a contrastar l’abans i el després de la restauració:
Plànol a tinta en paper vegetal (canòdrom de la Meridiana, de Bonet Castellana)
Dibuix manuscrit a tinta sobre paper vegetal abans (dalt) i després (a sota) de la restauració. La cinta plàstica del celo s’ha retirat i s’ha tornat a posar de nou, substituint l’adhesiu greixós per un altre d’acrílic aplicat per re-humectació.
Detall de dibuix manuscrit a tinta sobre paper vegetal. Plànol de l’arquitecte Bonet Castellana, del Canòdrom de la Meridiana (Barcelona) construït als anys 60.
Abans de la restauració (dalt) la cinta adhesiva s’ha desplaçat, i amb ella el delineat, que no coincideix. En aquest paper la porqueria ja hi era abans de posar l’adhesiu, que no ens enganyin! Ja acostuma a anar lligat que el que posa celo no és especialment curós. Fixeu-vos com ha lliscat la tira autoadhesiva quan el greix s’ha estovat. I també perquè el plàstic, amb el temps, s’ha encongit. Atenció, perquè el dibuix està sobre l’adhesiu, i per tant el celo forma part de la obra. Després de restaurar el celo (dreta), s’ha reemplaçat l’adhesiu, però no la tira plàstica.
Detall macro de dibuix manuscrit a tinta sobre paper vegetal. Plànol de l’arquitecte Bonet Castellana, del Canòdrom de la Meridiana (Barcelona) construït als anys 60.
Plànol a llapis en paper ceba (Escoles Pies, de Barba Corsini)
Plànol en paper ceba abans (esquerra) i després (dreta) de restaurar, amb cintes adhesives que han tacat el paper per oxidació de l’adhesiu gras.
Plànol de les Escoles Pies, en paper ceba delineat a llapis de grafit, de l’arquitecte Barba Corsini. És dels anys 60.
Detall dels celos del plànol abans (esquerra) i després (dreta) de restaurar. El celo també s’ha restaurat, sense adhesiu gras però mateixa cinta plàstica.
Plànol de les Escoles Pies, en paper ceba delineat a llapis de grafit, de l’arquitecte Barba Corsini. És dels anys 60.
Agraïments:
Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (CoAC), propietaris de totes les obres aquí mencionades i que em van confiar la seva restauració. Moltes gràcies!
Apunts del blog relacionats:
