Restauració dels “Estralls de la guerra” de Goya
Hi ha feines… i feines; i quan el Sr. Goya pica a la porta, al taller li posem l’alfombra vermella: passi, passi!
La sèrie de gravats dels estralls de la guerra de Francisco Goya va arribar al taller tota sencera, amb els seus 80 aiguaforts, corresponents ala primeríssima edició, la de 1863 (en edicions posteriors se n’afegirien dos més, fent un total de 82). La primera s’edità més de quaranta anys després de l’època de la que són testimonis (1810-1820), i quan Goya ja era mort (1828).
‘Els estralls de la guerra’, de Goya. Portada de la primera edició.
Els gravats reflecteixen no només la crueltat de la guerra, sinó sobretot l’absurditat. La mirada crítica del pintor, que fa com de reporter de guerra, converteix aquesta obra en un document històric de primer ordre (pensem que la fotografia trigaria encara uns anys en irrompre): “Yo lo vi” (text a peu del gravat número 44), “Y esto también” (al gravat següent, el 45). Una documentació esfereïdora i alhora d’una qualitat tècnica i artística que la meva humilitat m’impedeix de qualificar. Tenir aquestes estampes entre les mans, poder-les admirar a pler i sense pressa, tocar-les, examinar-les… referma el sentiment de privilegi de tenir l’ofici de restaurador.
Però, baixem de la parra, i anem per feina! Què s’hi ha de fer en aquest llibre? Desmuntar-lo?! Verge santíssima!!!
Sí: la sèrie venia enquadernada amb la que semblava una enquadernació original, i se’m demanava que la desmuntés… El codi deontològic no volia entrar ni amb calçador en tal proposta, i el pitjor temor era que els gravats s’acabessin venent solts, desmembrant l’exemplar per sempre. Reconec que tot i que vaig mirar de persuadir el propietari de no fer-ho, la persuadida, al final, vaig ser jo. “Es tracta de desmuntar la obra per a exposar-la, i muntar-la de nou en les cobertes originals, després”, em diu. Bé… és cert que 80 gravats els poden admirar diverses persones alhora i amb mínims riscos per a l’obra, mentre que un llibre és, expositivament, força més limitat. I, al cap i a la fi, no podria considerar-se exactament un llibre d’artista, donat que l’enquadernació es pot qualificar de merament funcional (mantenir unit el conjunt), ja que s’edità de forma pòstuma, i sense una petició expressa que l’autor volgués recollir la col·lecció en un llibre, i menys encara amb aquella enquadernació en particular. A més: els llibres es desmunten i tornen a muntar tot sovint per a restaurar-los… què menys que exposar-ne els gravats durant aquest impàs per tal que tots els puguem admirar!
Gravat 51 abans i després de restaurar.
Si s’ha de desmuntar, doncs, que sigui de la manera més curosa possible, i que els gravats es puguin admirar amb tota la seva dignitat, esplendor i millor condició física. Mentre rumio si aniré a petar a l’infern dels restauradors, o al seu purgatori, rodejada de bibliòpates, em concentro en fer una restauració el més conservadora possible, i a veure si així escurço la purga.
Gravats números 49, 50, 52, 53 i 54 (de dreta a esquerra). Tenen taques d’una cola sintètica que es devia posar posteriorment quan alguns dels fulls es van desprendre. La foto de l’esquerra és després de la neteja humida, durant la qual els residus de cola animal van marxar, però no en canvi la cola sintètica, que era altament insoluble en aigua. Va caldre fer un tractament d’aquestes taques amb dissolvents, perque l’adhesiu ressecava el paper i impedia la seva natural higroscopicitat. En la imatge de la dreta s’ha retirat aquesta cola i també s’han consolidat les pèrdues de suport.
Estampa número 68 (detall): ‘Quina bogeria’ (“¡Qué locura!”). Fotomuntatge corresponent a l’estat previ a la restauració (dalt) i al posterior (després). Abans de restaurar veiem una aurèola més blanca, que es devia fer antigament en un intent d’esborrar un segell de tampó amb la marca d’un propietari anterior. Després de la neteja humida i la desacidificació el tons de blanc s’han igualat, fent la taca molt menys visible, i sense haver ocasionat danys a les fibres papereres.
Estampa número 59: ‘De què serveix una tassa?’ (“¿De qué sirve una taza?”). Imatges corresponents a l’aplanat dels gravats. Per tal de no modificar la petjada original del gravat, s’ha recorregut l’aplanat per tensió. Aquesta tècnica que es val de la contracció natural de les fibres papereres en assecar-se. A l’esquerra, el paper hidratat. A la dreta el mateix paper un cop sec, i pla.
No només la bellesa dels gravats ha fet que aquesta feina fos un plaer, hem d’admetre que ens han donat poca “guerra”. Perquè la matèria prima és noble, un bon paper de gravat, i perquè han patit pocs danys amb el temps. Tant era així que els restauradors que hi hem treballat (Márk Somogyi i una servidora) no esperàvem un canvi significatiu després de la neteja, i sorprenentment la millora ha estat notòria.
Imatge corresponent al tractament de neteja humida i desacidificació amb hidròxid de calci, amb els fulls en immersió aquosa, a la pica.
‘Els estralls de la guerra’ (“Los desastres de la guerra”), de Francisco Goya. Estampa número 52: “No llegan a tiempo” (detall). Imatge presa després de la restauració.
Durant la neteja humida la cel·lulosa s’infla, i la petjada del gravat cobra vida, com si acabés de sortir del tòrcul: les línies entintades esgarrapen amb intensitat renovada el paper, donant-li aquest relleu tan característic de la calcografia. Mentre ens quedem embadalits amb cada trama i cada detall, el paper s’asseca lentament, i la blancor creix i reflecteix la llum amb més força, fent que els negres semblin més potents… Quin espectacle!
No deixeu de visitar l’exposició per gaudir-lo en primera persona (galeria Art Areté, Passatge Antònia Font Caminal, Escaldes-Engordany, Andorra).
PS: I els que vulgueu més detalls tècnics de la restauració, feu clic en cadascuna de les imatges.
Procés de consolidació dels forats ocasionats pel serrat del “cosit” del llibre. No es pot dir que fos un autèntic relligat perquè els fulls de gravat estaven solts, sense formar quaderns, i es van serrar uns mil·límetres més endins d’allà on hi hauria el plec per tal de poder-los cosir. El restaurador Márk Somogyi empeltant amb paper japó.
Altres enllaços:
Nota de premsa al diari d’Andorra: Art Areté dedicarà una retrospectiva a Sixeart, patum de l’street art català
Bibliografia:
“Goya: cronista de todas las guerras. ‘Los desastres’ y la fotografía de guerra“. BORDES, Juan; MATILLA, José Manuel; BALSELLS, Sandra. Ed.: Centro Atlántico de Arte Moderno. 2009, Las Palmas de Gran Canaria. ISBN: 978-84-92579-01-3 (llibre en anglès i castellà).
Filtra entrada per:
Restauració dels “Estralls de la guerra” de Goya
Hi ha feines… i feines; i quan el Sr. Goya pica a la porta, al taller li posem l’alfombra vermella: passi, passi!
La sèrie de gravats dels estralls de la guerra de Francisco Goya va arribar al taller tota sencera, amb els seus 80 aiguaforts, corresponents ala primeríssima edició, la de 1863 (en edicions posteriors se n’afegirien dos més, fent un total de 82). La primera s’edità més de quaranta anys després de l’època de la que són testimonis (1810-1820), i quan Goya ja era mort (1828).
‘Els estralls de la guerra’, de Goya. Portada de la primera edició.
Els gravats reflecteixen no només la crueltat de la guerra, sinó sobretot l’absurditat. La mirada crítica del pintor, que fa com de reporter de guerra, converteix aquesta obra en un document històric de primer ordre (pensem que la fotografia trigaria encara uns anys en irrompre): “Yo lo vi” (text a peu del gravat número 44), “Y esto también” (al gravat següent, el 45). Una documentació esfereïdora i alhora d’una qualitat tècnica i artística que la meva humilitat m’impedeix de qualificar. Tenir aquestes estampes entre les mans, poder-les admirar a pler i sense pressa, tocar-les, examinar-les… referma el sentiment de privilegi de tenir l’ofici de restaurador.
Però, baixem de la parra, i anem per feina! Què s’hi ha de fer en aquest llibre? Desmuntar-lo?! Verge santíssima!!!
Sí: la sèrie venia enquadernada amb la que semblava una enquadernació original, i se’m demanava que la desmuntés… El codi deontològic no volia entrar ni amb calçador en tal proposta, i el pitjor temor era que els gravats s’acabessin venent solts, desmembrant l’exemplar per sempre. Reconec que tot i que vaig mirar de persuadir el propietari de no fer-ho, la persuadida, al final, vaig ser jo. “Es tracta de desmuntar la obra per a exposar-la, i muntar-la de nou en les cobertes originals, després”, em diu. Bé… és cert que 80 gravats els poden admirar diverses persones alhora i amb mínims riscos per a l’obra, mentre que un llibre és, expositivament, força més limitat. I, al cap i a la fi, no podria considerar-se exactament un llibre d’artista, donat que l’enquadernació es pot qualificar de merament funcional (mantenir unit el conjunt), ja que s’edità de forma pòstuma, i sense una petició expressa que l’autor volgués recollir la col·lecció en un llibre, i menys encara amb aquella enquadernació en particular. A més: els llibres es desmunten i tornen a muntar tot sovint per a restaurar-los… què menys que exposar-ne els gravats durant aquest impàs per tal que tots els puguem admirar!
Gravat 51 abans i després de restaurar.
Si s’ha de desmuntar, doncs, que sigui de la manera més curosa possible, i que els gravats es puguin admirar amb tota la seva dignitat, esplendor i millor condició física. Mentre rumio si aniré a petar a l’infern dels restauradors, o al seu purgatori, rodejada de bibliòpates, em concentro en fer una restauració el més conservadora possible, i a veure si així escurço la purga.
Gravats números 49, 50, 52, 53 i 54 (de dreta a esquerra). Tenen taques d’una cola sintètica que es devia posar posteriorment quan alguns dels fulls es van desprendre. La foto de l’esquerra és després de la neteja humida, durant la qual els residus de cola animal van marxar, però no en canvi la cola sintètica, que era altament insoluble en aigua. Va caldre fer un tractament d’aquestes taques amb dissolvents, perque l’adhesiu ressecava el paper i impedia la seva natural higroscopicitat. En la imatge de la dreta s’ha retirat aquesta cola i també s’han consolidat les pèrdues de suport.
Estampa número 68 (detall): ‘Quina bogeria’ (“¡Qué locura!”). Fotomuntatge corresponent a l’estat previ a la restauració (dalt) i al posterior (després). Abans de restaurar veiem una aurèola més blanca, que es devia fer antigament en un intent d’esborrar un segell de tampó amb la marca d’un propietari anterior. Després de la neteja humida i la desacidificació el tons de blanc s’han igualat, fent la taca molt menys visible, i sense haver ocasionat danys a les fibres papereres.
Estampa número 59: ‘De què serveix una tassa?’ (“¿De qué sirve una taza?”). Imatges corresponents a l’aplanat dels gravats. Per tal de no modificar la petjada original del gravat, s’ha recorregut l’aplanat per tensió. Aquesta tècnica que es val de la contracció natural de les fibres papereres en assecar-se. A l’esquerra, el paper hidratat. A la dreta el mateix paper un cop sec, i pla.
No només la bellesa dels gravats ha fet que aquesta feina fos un plaer, hem d’admetre que ens han donat poca “guerra”. Perquè la matèria prima és noble, un bon paper de gravat, i perquè han patit pocs danys amb el temps. Tant era així que els restauradors que hi hem treballat (Márk Somogyi i una servidora) no esperàvem un canvi significatiu després de la neteja, i sorprenentment la millora ha estat notòria.
Imatge corresponent al tractament de neteja humida i desacidificació amb hidròxid de calci, amb els fulls en immersió aquosa, a la pica.
‘Els estralls de la guerra’ (“Los desastres de la guerra”), de Francisco Goya. Estampa número 52: “No llegan a tiempo” (detall). Imatge presa després de la restauració.
Durant la neteja humida la cel·lulosa s’infla, i la petjada del gravat cobra vida, com si acabés de sortir del tòrcul: les línies entintades esgarrapen amb intensitat renovada el paper, donant-li aquest relleu tan característic de la calcografia. Mentre ens quedem embadalits amb cada trama i cada detall, el paper s’asseca lentament, i la blancor creix i reflecteix la llum amb més força, fent que els negres semblin més potents… Quin espectacle!
No deixeu de visitar l’exposició per gaudir-lo en primera persona (galeria Art Areté, Passatge Antònia Font Caminal, Escaldes-Engordany, Andorra).
PS: I els que vulgueu més detalls tècnics de la restauració, feu clic en cadascuna de les imatges.
Procés de consolidació dels forats ocasionats pel serrat del “cosit” del llibre. No es pot dir que fos un autèntic relligat perquè els fulls de gravat estaven solts, sense formar quaderns, i es van serrar uns mil·límetres més endins d’allà on hi hauria el plec per tal de poder-los cosir. El restaurador Márk Somogyi empeltant amb paper japó.
Altres enllaços:
Nota de premsa al diari d’Andorra: Art Areté dedicarà una retrospectiva a Sixeart, patum de l’street art català
Bibliografia:
“Goya: cronista de todas las guerras. ‘Los desastres’ y la fotografía de guerra“. BORDES, Juan; MATILLA, José Manuel; BALSELLS, Sandra. Ed.: Centro Atlántico de Arte Moderno. 2009, Las Palmas de Gran Canaria. ISBN: 978-84-92579-01-3 (llibre en anglès i castellà).
