No ho podem evitar: els restauradors som uns apassionats de la nostra professió.
Abordar la restauració d’uns esbossos de Sorolla -enormes- pintats a gouache en un paper Kraft és quelcom difícil d’imaginar, així, d’entrada. Per això un dia quan tot dinant la Gemma ens explicava els detalls de com estaven laminant els esbossos de les visiones de España, de Sorolla, no podíem deixar de fer més i més preguntes, fins que ens va dir:
-Home, doncs veniu un dia  a veure-ho, i ja està, així ho entendreu perfectament.
I és que la restauració no s’aprèn llegint ni veient YouTubes, i per això l’Aida Nunes (coordinadora del Taller de Conservació i Restauració del Museo de Lisboa) desde Portugal, en Javier Bueno (professor a la Universidad de Sevilla) desde Sevilla i una servidora, desde Premià de Mar, li vam prendre la paraula i es va acordar un dia per a veure en directe la consolidació d’un dels dibuixos.
Més que ajudar, vam assistir a una classe magistral, ja que a la nostra arribada estava tot tan preparadíssim i tant a punt, que fins i tot va semblar senzill; però és que ells ja duien uns vint-i-tants esbossos restaurats, i ho feien com si fos el més normal. Per al que teniem previst consolidar aquell dia ja havien fet la part més lenta i minuciosa (extracció de la tela del revers, neteja, reparació de petits estrips, etcètera).
Tot i que realment segur que el que va donar més feina va ser l’estudi de les obres: examinar-les,^[1]  valorar totes els pros i els contres per a poder arribar al diagnòstic final de com havien de tractar-se les obres. És ben bé que la presa de decisions, és sempre el més difícil de tot.

Però nosaltres no vam ser en aquesta fase prèvia d’incertesa i desassossec, nosaltres vam assistir només als focs artificials: la laminació, o sigui, reforçar tot el paper kraft per darrera, amb dues capes de paper japonès adherides amb engrut (midó de blat) preparat segons la tècnica japonesa. Vaja, una festa en tots els sentits, perque esbossos de Sorolla representen l’espontaneïtat, la genialitat i la fase creativa en estat pur. I a sobre podem col·laborar en la seva restauració, de la mà del millor del taller de restauració de l’IVCR+I, una institución puntera de la restauración de papel, a la que la Hispanic Society of America va acudir per a la restauració d’unes de les seves més preuades (i grans) obres d’art en paper. I no es van pas equivocar, doncs la restauració comparteix amb els esbossos aquesta essencialitat, el caràcter d’allò mínim necessari ^[2] amb un efecte total. I tot i així la restauració ha estat un èxit, perquè darrera d’ella hi ha hagut una laboriosa planificació i estudi (imagino que la mateixa que va tenir lloc al cap de Sorolla, abans d’agafar els pinzells pel mànec).

Així, molt resumit, la consolidació va consistir en humectar la obra, que estava cap per avall en una superfície de fusta, i d’un en un anar col·locant trossos de washi (paper japonès; ja que tot es va fer a l’estil Sōkō, japonès, amb els hake, pinzells, i demés tècniques que ens va ensenyar en Luis Crespo, de la Biblioteca Nacional d’Espanya). El paper de reforç sobrepassava la obra uns centímetres per tots els marges, quedant aquestes vores enganxades a la taula de fusta sobre la que treballàvem, que feia de Karibari. ^[3]

Aquestes fustes havien estat preparades ad hoc, són de fusta fenòlica preparada amb cera, i es poden fer servir enlloc del Karibari (i pel gran format de les obres, van resultar ideals).
Després es deixava secar la obra, que en anar-se encongint naturalment durant aquest procés, es tensionava i allisava, com en l’aplanat per tensió.
Un cop la obra completament seca i plana, es van desenganxar les vores de la fusta, alliberant els dibuixos, i es van fer uns talls a les vores,  com una mena de serrells. I foren aquestes mateixes bandes de paper japonès les que es van encolar en una doble superfície rígida (de Thycore, un cartró lliure d’àcid), col·locada darrera de cada esbós, i que donava cos a la obra, permetent al mateix temps la seva transpiració.

Una solució senzilla en la seva concepció, gens invasiva amb la obra, i d’un resultat excel·lent.
Després de la nostra col·laboració quedava encara molt més per a donar la restauració per conclosa: afegir unes bandes que cobrissin el blanc amb un to semblant a la obra, retocar les llagunes (la reintegració la van dur a terme els restauradors de pintura de l’IVCR+I) i altres acabats.
Per a mi, el més bonic de la restauració, és que no es veu. No es nota “restaurat”, no sembla que hagi passat res. I precisament per això: perque les obres es mostren sense notes dissonants, conservant les seves característiques originals, mantenint els trossos de paper enganxats matusserament per Sorolla, l’esponataneïtat, la frescura del traç, tot, precisament per això és una restauració excel·lent i que satisfà tots els objectius: conservar, la mínima intervenció, garantir la perdurabilitat futura i malgrat no limitar ulteriors tractaments; i -sobretot- ja que es tracta de pintures, que el resultat visual permeti gaudir de la obra, res més.
Una restauració que deu la seva eficàcia al seu bon diagnòstic i planificació, a la sencillesa del seu disseny i a una execusió impecable. Per això és mereixedora del meu reconeixement, i espero que del vostre, pel que us convido a que voteu per ella per al premi EU Prize for Cultural Heritage / Europa Nostra Awards 2018:

No em cansaré d’agraïr a la Gemma la seva generositat per obrir-nos les portes del taller de restauració de paper de l’IVCR+I, ensenyant-nos un procés de restauració tan complex i d’unes obres tan valuoses. De ben segur ens enduem el millor dels regals: l’haver pogut aprendre de l’experiència allà mateix.

I per acabar, un vídeo molt bonic on podeu veure més detalls d’aquestes magnífiques obres i la seva restauració.

https://www.facebook.com/453644088177726/videos/858394387702692/

Agraïments:

Gemma Contreras Zamorano, directora del IVCR+I (CulturArts Generalitat, Subdirecció de Conservació, Restauració i Investigació), i l’equip de restauradors de la secció de paper, que es van deixar incordiar una mica aquell dia peer compartir la seva experiència amb restauradors d’altres llocs: Ángel Calderón, Marisa Ferrando, Patricia Real i Gemma Contreras. Cal dir que en la restauració d’aquests esbossos no només hi van treballar ells, hi va haver també els restauradors de la secció de pintura, que van fer les reintegracions, físics, fotògrafs, i un llarg etcètera.
I, encara que no va ser presencialment allà, també li devem molt a Luís Crespo, restaurador de la Biblioteca Nacional, per ensenyar-nos les tècniques tan senzilles i meravelloses importades del Japó.
I gràcies sobretot a l’Aida Nunes i en Javier Bueno, per acompanyar-me en aquesta aventura.

Notes a peu de pàgina:

[1] I per als més curiosos, aquí us deixo un enllaç de l’estudi que es va fer sobre la fluorescència de raigs X dispersiva en energia i microscopia electrònica de rastreig i que han revelat la paleta de pigments de Sorolla. L’estudi s’ha dut a terme en col·laboració amb l’Institut de Ciència dels Materials de la Universitat de València (ICMUV) i CulturArts Generalitat, Subdirecció de Conservació, Restauració i Investigació (IVCR+I): Characterization of Sorolla’s gouache pigments by means of spectroscopic techniques (C. Roldán, D. Juanes, L. Ferrazza i J. Carballo, publicat a Radiation Physics and Chemistry #119 (2016) pp.253–263.).

[2] La famosa mínima intervenció, un concepte que pot donar lloc a força controvèrsia. Per a mi sempre hauriem de fer el mínim necessari, i no més. El què no vol dir que no haguem de fer res, ni tampoc que prioritzem reparacions locals a intervencions en profunditat que solucionen danys més greus. Simplement vol dir no es facin tractaments innecessaris (sempre al meu parer)

[3] El Karibari, per als que no ho sapigueu, és una estructura de cedre, semblant a un paravent japonès. És com una mena de bastidor quadriculat que està recobert per davant i per darrera amb diverses capes de paper disposades en un ordre específic. Seria com un llenç a dues cares, però enlloc de tela hi ha sengles capes de paper. Aquestes estan impregnades en suc de caqui fermentat (kakishibu) que li dóna una capacitat transpiradora específica. Aquesta estructura s’utilitza a Japó per a reparar obres en paper o seda, i des de fa anys aquestes tècniques orientals s’han adoptat a occident per a ampliar el ventall de recursos en restauració.